SEMIREA

El comentari, que no crítica, de t-ERROR

2012-02-01T19:38:00.000+01:00

L'any 2012 del projecte T6 de la Sala Tallers del TNC s'incia amb t-ERROR.L'obra és un divertimento
amb una pàtina de realitat tenyida de tràgica reflexió.

L'obra no és de les més reeixides del projecte pels nous creadors de la dramatúrgia catalana; hi ha coses interessants, especialment fóra del text, però no acaba d'ésser una obra per passar als annals, com de fet ja es diu a l'escenari, tot i que hom pot passar l'estona més o menys entretingut.

L'obra camina la senda de l'eterna pregunta de si l'autor és un assassí de la seva pròpia realitat, o si la fagocita i una vegada niua amb els fantasmes inherents a tota persona esdevenen endosimbionts i generen una ficció que és la nova realitat de l'autor: ¿per un escriptor és més real allò que viu, allò que tergiversat esdevindrà la seva creació o aquella creació que ell plasma bolcant-la en el seu ambient intercedint amb el seu voltant i tergiversant-lo?

Més enllà que ficcioni la Por del paper en blanc, que dramaturgi com a exorcisme catàrtic la seva pròpia experiència, més tràgica que còmica, quan la realitat del cas va més enllà d'allò mostrat, el text s'endinsa per viaranys boirosos i acaba provocant que no es puguin apreciar ni arbres ni boscos. La pròpia metàfora del passatge del terror, corporificació les pel·lícules de por, serveix per il·lustrar què succeeix amb t-ERROR: aquelles tracten de d'amalgamar el plaer i la por, i l'obra cerca fer-ho amb la diversió i la reflexió; però el problema rau en que es queda en l'àmbit del “psé, està bé”. Terrorífica valoració per una peça de creació.

Ara bé, hi ha certs aspectes que caldria valorar una miqueta més abastament:

M'agrada l'escenografia creada per Sebastià Brosa, molt ben resolta la dualitat d'espais; tot i que allò realment frapant de l'obra són en Garrido i en Bellido i tot allò que els envolta, des de la seva actuació, passant pels efectes sonors i acabant en unes músiquesd'inspiració molt cinematogràfiques.

A nivell d'actuacions, en David Vert, en el paper d'alter-egode l'autor el trobo força encertada, tot i el molest, i suposo difícil, singlot constant (tot i que una idea ben trobada). Ens fa creïble el seu personatge i dotade versemblança el joc que ens vol mostrar el director. Per la seva
banda, tant l'Oriol Genís com l'Àngels Poch treuen tot el suc possible, que no és gaire, als personatges que els han tocat en el ball. L'Anna Moliner duu els seus personatges fins l'última frontera possible abans de caure i aconsegueix fer volar un Eva Jordà que semblava nascuda sense ales. A l'altra mà tenim l'Òscar Castellví qui se'm fa farragós amb el seu Salva, tot i fer una actuació molt ajustada a allò que requereix el personatge.

No podem obviar les dificultats que hagué d'afrontar tot l'equip per dur a bon port aquesta obra, partint de la premissa que la ficció que se'ns mostra és molt real, i que la funció és quasi un mostra fotogràfica del procés creatiu. Hi ha alguna escena remarcable,exempli gratia el joc entre les reflexions de l'autor i el monòleg a dues veus, intent de diàleg, de l'Eva Jordà en presència del seu comatós pare; també part de la reflexió a nivell de monòlegs finals. El text aconseguix alguns encerts però no acaba d'ésser tot el reeixit que podia haver resultat, ja que és cert que certes repeticions, pròpies de la idea del text, fan que es llasti el desenvolupament i en el fons, sembla més una plana que un bosc.

Per cloure el comentari, t-ERROR és un una obra metateatral d'inici lent, desenvolupament dubitatiu i cloenda més o menys aconseguida. Agafar les banyes del brau del bloqueig del negre sobre blanc i ho transferir a una obra entretinguda per moments i fa passar una estona, més o menys divertida, que a més intenta fer reflexionar al voltant de les arts creatives. No és un gran text, no és una gran obra, però està defensada a l'escenari amb la valentia del teatre.

Corol·lari final: Mancava aprofitar el passatge del terror escènic per accedir a la por dels espectadors. Tal i com cregueren la Ira i l'Aleix, en algun moment de l'obra, preferentment cap a l'inici, després d'algun “no miris enrere”, algun dels personatges podia haver sorgit darrera dels espectadors i provocar algun ensurt al respectable. Potser a més de la vis comica hagués fet més palesa la sensació que la por viatja gronxant-se de la nostra pell.

imatges per David Ruano i TNC

Agua (water) Deepa Mehta

2012-01-25T17:13:00.003+01:00

Aguaés l'epopeia d'unes dones per sobreviure al tràgic destí que lesha condemnades a ésser mortes vivents: els texts sagrats hindús,des de fa més de dos mil anys, diuen:

Unavídua ha de patir i ésser casta fins la mort.

L'esposafidel al difunt anirà al cel.

L'esposainfidel renaixerà al ventre d'un xacal.

Leslleis de Manu

Capítol5è, versos 156-161

Dharamshstras

LaChuyia és una nena de vuit anys que en pocs dies passa d'éssercasada, amb un home gran, a esdevenir la seva vídua. Això significaque no només li han arrabassat la seva infantessa, sinó que ara, liarrabassen la seva vida: com a vídua ha d'abandonar la seva llarfamiliar i marxar a l'Ashram.

Toti que ens trobem a l'Índia de l'any 1938, la situació que narra lapel·lícula de Deepa Mehta sembla ésser encara molt vigent al seupaís. Una mostra d'això foren els problemes que tingué per rodarla pel·lícula a Venarisi com a conseqüència dels radicalshinduistes.

MentreGandhi tractava de sacsejar les consciències polítiques de l'Índia,la situació de moltes persones, fossin de la casta que fossin,encara era dramàtica. Les vídues eren obligades a patir una vidad'abnegació fins la seva mort, purgant les culpes d'ésserresponsables de la mort del seu marit; i això ho feien a l'ashram,una comunitat dins la comunitat.

Al'ashram de Rawalpur on acaba Chuyia, dirigit amb tradicional mà deferro per Madhumati, hi tracten de sobreviure poc més d'una desenade vídues, entre elles la jove Kalyania i la Didi, vídua d'unbrahman. Les condicions de vida per a les vídues són dramàtiques.En aquest ambient, i de forma casual, apareixerà el jove Narayan, unjove i fervent seguidor de Gandhi.

Lapel·lícula, tot i la duresa del tema tractat, és preciosa. Té unanarració pausada, con les aigües sagrades del riu, com la lentitudde les vides de les vídues, que li permet mostrar-nos les durescondicions d'aquesta vida, però al mateix temps ens fa aparèixer iens permet entendre els personatges, algunes són autèntiques florsde lotus. La llum de la cinta és esplèndida, la música, quasiomnipresent, és dolça i esdevé quasi un personatge més. El textestà molt ben treballat i les interpretacions són magistrals.

Enstrobem davant d'una obra de cinema independent, no és una pel·lículade Bollywood, és una obra que cerca enviar un missatge més enllàde l'entreteniment. Water ésla pel·lícula que tanca la Trilogia dels Elements de Deepa Mehta.Si Fire parlava depolítica de la sexualitat i Earth parlavade la política de nacionalisme i Water parlade la política de la religió. Una gran pel·lícula que ens mostrauna tràgica realitat amb una bellesa terriblement dramàtica.

[possibilitatd'spoliers]

Sarala,l'actriu que interpreta a Chuyia, qui s'aprengué el guiófonèticament, fa un treball excepcional, com la nena petita que noentén què fa a l'ashram i que no comprèn, ni ho vol fer, perquèha d'ésser allà. Només les possible pluja de felicitat de laKalyania semblen que poden fer-la somriure. La seva trista itraumàtica evolució al llarg de la història està magistralmentinterpretada. Però crec que tant la Kalyania com la Didi són lesgrans estrelles de la cinta. Seema Biswas composa una ascètica DidiShakuntala que ens mostra la submissió ascètica a la fe; itanmateix, la història li farà comprendre que potser ja no hi hauràuna nova eixida del sol per una nova vida per a moltes de les donesde l'Índia, però potser sí per les joves i les nenes. La sevaactuació és superba: una lliçó de rostres expressius i commodular les paraules per fer-les transmetre tot allò que realmentsignifiquen i dotar el text de la profunditat que té. Però la granactuació tràgica és la de Lisa Ray, la Kalyania. La seva tímidabellesa, utilitzada per la Madhumati per aconseguir els diners quepoden permetre mantenir l'ashram, encantaran, accidentalment icasual, el Narayan i desencadenaran la catàrtica història. Composaun personatge d'una fragilitat que travessa la pantalla i t'envoltadesitjant ésser el sari que la transporti a l'altra riba del riu,però per veure eixir aquest sol d'un nou dia per a l'Índia.Desitges que els somnis que ella i en Narayan, a la meravellosaescena nocturna sota l'arbre, teixeixen esdevinguin realitat, i deixid'ésser l'ombra nefasta a la que ha estat condemnada. En JohnAbraham dota a en Narayan de la introspecció que el personatgerequereix, però amb la llibertat d'un jove que creu que la realitates pot canviar, i cal actuar per fer-ho i creu haver trobat la sendaper fer-ho i ha decidit caminar-la.

La pel·lícula ensnarra una història perfectament real, per això, vivim moments durs,de descoberta, de somnis, de joia, de tragèdia, de recerca iesperança, de decepció i patiment. És l'esdevenidor vital delsrius vitals.

Usrecomano que visioneu aquesta pel·lícula: un amor més impossibleque un Romeo & Juliet en el marc de la bellesa de l'Índia ambuna realització molt aconseguida que ens mostra una vessant de larealitat desconeguda amb una mà ferma que pinta la vida amb labellesa tràgica de l'existència.

Deldvd em sembla un encert que s'inclogui una petita entrevista a ladirectora a la presentació al barceloní cinema Verdi de lapel·lícula i el making of.Potser a més a més de la versió original hindi i la traducció isubtítols en castellà, en anglès hauria estat un encert. No entencincloure un curtmetratge com “amigo no gima”.

Avui n'hauries fet 72

2012-01-20T11:29:00.001+01:00

Heu perdut el fil d'Ariadna?

2012-01-17T13:38:00.001+01:00

Perdido hilo de Ariadna

El laberinto será eternamente tu mundo

Al final todo seguirá sienda entrada

y la noche es la morada del universo.

Rabbe Enckell

Flyende spegel

trad. Francisco J. Uriz

Segur que l'heu perdut? Camineu vers aquest laberint i pregunteu-vos per la vostra senda o us trobareu davant l'espill negre que us barra el pas...

imatges: un jardí britànic i d'una vesprada daurada

A les paraules demano camins

2012-01-16T20:45:00.000+01:00

Si la intenció fos feruna crítica partint de les mateixes premisses que utilitzem per lesobres professionals, seria per tancar ara mateix aquesta pàgina ique tots plegats ens dediquéssim a una altra cosa: el teatre amateurés un teatre que pot ésser molt digne i molt ben treballat, peròque compta amb unes limitacions molt grans que cal tenir present quanens disposem a gaudir d'un espectacle servit per una companyia noprofessional.

El dissabte passat, ambla Raquel vàrem assistir a la segona de les funcions que lacompanyia ATEl partiquípresentava al Centre Cultural LaFarinera del Clot l'espectacle A les paraules demano caminsun muntatge poètic sobre l'obra de Maria-MercèMarçal.Potser per ésser al voltant d'aquesta gran poetessa, una de les veusque més admiro, que, possiblement, tenia moltes esperancesdipositades i al mateix temps molta por que no m'acabés agradant.

Al final, valorant la dificultat que comporta generar una obra comla que presentaren, la valoració és positiva, tot i que vaig sortiramb una sensació que la idea podia haver donat per força més.Plantejada com una viatge al llarg de la seva vida on petitespinzellades narratives ens situaven a la seva biografia que eramostrada pels seus propis texts, l'hora de funció es fa curta per laingent quantitat de material que se'ns podria haver mostrat, però almateix temps el seu esdevenir ha estat lent en la seva processió iràpid en la intenció de cobrir la seva, excessivament curta, vida.

El plantejament ens fa recordar, indefectiblement, i salvant lesenormes distàncies els muntatges que Ollé i Beltran han orquestrat respecteSalvador Espriu i Joan Maragall, molt més reeixit aquell que aquest.Algunes de les veus declamaren amb molt d'encert els versosmarçalians, i aconseguiren mostrar i permetre'ns copsar elsmúltiples detalls que teixia la seva ploma, algun dels quadrescompositius, em semblà molt encertat; per altra banda, els momentsmusicals em semblaren una mica excessivament llargs.

Tot i les limitacions inherents a les condicions del muntatge, crec que era una obra que aconsegueix el que crec que volia ésser el seuobjectiu apropar-se i apropar la poesia marçaliana al públic idespertar, novament o una altra vegada, l'atracció vers els seustraços negres sobre blanc.

Els quadres són Camí de Chailly i Neu a Louveciennes de C. Monet i A. Sisley, tots dos al Musée d'Orsay.

aforisme al voltant d'ésser qui som

2012-01-13T12:27:00.001+01:00

De vegades les idees brollen del cap qui sap per què, aquesta vegada fou conseqüència d'una imaginària conversa molt real:

-Ja no ets qui eres...

-Mai vaig ésser aquell qui era...

I per il·lustrar millor l'aforisme, a més a més de l'esbós Jano d'Alejandro Mesonero us deixo un molt interessant videoclip d'una grandíssima banda, que avui actua en directe: Mala Digestión, la cançó s'intitula Nunca sabrás quien soy. Oi que es complementen?

El gremio de los magos (Crónicas del mago negro I)

2012-01-12T17:45:00.002+01:00

Fa un cert temps vaigtopar amb El gremio de los magosvoltant per alguna llibreria. Al llegir el text de la solapa interiorem causà cert interès, emperò, es va quedar com una possiblelectura futura, tot i la pobra impressió que causava la portada i elto infantil que transmetia la sinopsi de contraportada.

«Porextraño que parezca, los Juegos Olímpicos de Barcelona sirvieron deinspiraciñón para el primer ca´pitulo de Elgremio de los Magos.En la televisión vi un reportaje sobre cómo las autoridades estabanvaciando la ciudad de vagabundos y sin techo. Esa noche soñé queestaba entre los cientos de personas expulsadas de la ciudad... amanos de un grupo de magos. Me desperté y puse por escrito esesueño, pensando que por la mañana me reiría al leerlo. Pero no fueasí. Tiempo después, encajé esa historia en un mundo de micreación, donde la magia existía de modo latente y precisaba de unainstrucción estricta, un privilegio solo al alcance de los ricos.»

Fa poc el vaig trobar a la biblioteca i vaig decidir en un impuls que li donaríem una oportunitat. El llibre és entretingut, però et quedes amb el regustque podria haver estat quelcom una mica millor. Tot i això, suposoque llegiré les dues altres novel·les que conformen la trilogia deles Crónicas del mago negro.

L'inici, que és el que explicala sinopsi de la contraportada és molt prometedor i em sembla unaidea força “original”, el concepte de Purga està moltben treballat. Els dos primers capítols, la novel·la en tévint-i-nou, són engrescadors. Tot i la prosa senzilla i potser unamica jovenívola entres en la història que et narra. Ara bé, elssegüents capítols es fan lents perquè et provoquen una sensacióde repetició i de manca d'acció que llastren la narració tot i quehi ha algun moment interessant. La segona part peca més o menys delsmateixos defectes, tot i que permet entendre una mica millor laparticular màgia d'aquest món. Aquí trobo un encert en la formacom aquesta apareix i del seu control, el vel de misteri dels seglesanteriors i la idea del procés de mort dels mags. Però quan arribemals últims capítols tot es precipita. La història és altamentprevisible, però tot i això segueixes llegint, és una lecturafàcil, les pàgines.

Veurem en les següents duesentregues com es desenvolupa la història, emperò, no crec que variïgaire del que Trudi Canavan ens mostra en aquesta primera novel·la.Una història de fantasia previsible i fàcil de llegir que presentaalgunes idees molt interessants però que la prosa senzilla isobretot l'estil narratiu i senzillesa argumental la llastren.

El cel ens cau al damunt!

2012-01-09T20:10:00.001+01:00

L'any 2005 es publicavaLe ciel lui tombe sur la tête,una nova entrega de les aventures d'Astèrix, òbviament amb text iil·lustracions d'Uderzo. A casa nostra s'intitulà Elcel ens cau al damunt!

Bé,respecte la traducció caldria fer un incís previ. Resulta que en elseu moment Salvat, qui ara mateix té els drets, publicà el còmicen català com “Elcel s'ens cau al damunt!”;és a dir, amb dues terribles errades de traducció. Una vegadaapreciada l'errada per la ciutadania, l'editorial s'apressà ademanar disculpes i es comprometé a enretirar, i destruir, elsexemplars, 50000, amb tant greu errada i fer-ne un tiratge nou amb latraducció correcta.

Després que els Savis de l'Orient solucionessin un problema greu,com era la manca d'aquest títol en la meva col·lecció, ara podremdonar una opinió.

Totssabem que només hi ha una cosa que terroritzi els nostresgals:que el cel els caigui al damunt, doncs bé, sembla que aquesta vegadaaixò podria esdevenir real, i tot i que sembli mentida, o no, noserien els romans qui ho assoliria.

La trama s'inicia amb una tradicional passejada de l'Astèrix,l'Obèlix i l'Ideafix pel bosc a la cacera del senglar quandescobreixen que tots els animals són paralitzats. Al tornar alllogaret comprovaran que els seus conciutadans també i que semblaque tot seria conseqüència d'una gran esfera que està situada totjust damunt del poblet.

La història pretén retre homenatge a Walt Disney i construir unahistòria que, en el seu punt de partida podria ésser forçaoriginal, però que cau en un simplisme desenvolupament amb unahistòria massa previsible que llastra tot el còmic.

Tal i com comprovem els seguidors de les aventures d'Astèrix, elsintents d'Uderzo de fer-se càrrec de la ploma de Gosciny són cadavegada menys reeixits. És impossible tenir la ploma afilada deGosciny sense ser-ho, i això fa que aquella narrativa brillant,espontània i trepidant hagi desaparegut.

Una llàstima! Una altra. Bé, els seguidors seguirem gaudint,fanàtics, que som de tot allò que dugui la marca dels nostres amicsgals que resisteixen ara i sempre l'invasor.

El traficant de contes

2012-01-04T20:13:00.000+01:00

Ja fa força temps que vaig descobrir en Jostein Gaarder, i, com la majoria, ho vaig fer amb El món deSofia. Aquella novel·la fou una revelació; no per apropar-me elmón de la filosofia, aquesta tasca l'havia realitzada una molt bonaprofessora, na Julia Manzano, a l'institut, sinó per la capacitat deentrelligar mons, per fer conviure la realitat i la fantasia ambaquesta capacitat de fer-nos crèduls davant d'una faula o un contede fades. Aconseguir que la Filosofia esdevingui el material per unconte aparentment infantil és una fita assolible només per gransescollits.

Més endavant arribaren altres obres:la història de conte de religió que és El conte de Nadal(què et sembla Raquel?), la molt suggeridora i profunda Vittabrevis i la magistral Maya,que em sembla senzillament sublim.

L'obra que ens ocupa avui és Eltraficant de contes, singulartraducció (i permeteu-me l'atreviment, quasi més suggeridor títolque l'original) de Lafilla del director de circ(si no m'he equivocat traduint del noruec). No es troba a l'alçadade El món de Sofiani de Maya,però és una recomanable novel·la amb el toc Gaarder.

Elllibre ens narra la història d'un personatge típicament gaarderià.Ens situem en la costa italiana on el nostre heroi (o antiheroi)Petter ens narrarà la gens convencional història de la seva vida.Des de la seva infantesa ben lligada a la figura de la seva mare idel descobriment del seu do que li permet crear històriesconstantment fins la reconversió d'aquest do en un negoci i com...Bé, millor que llegiu i gaudiu la novel·la.

Té algunes petites joies inserides com a sinopsis, té un toc derealisme màgic, típicament sorgit de la ploma del noruec, que et fadevorar les pàgines amb ànsies de saber com continua la històriaque et sembla tan versemblant en la seva bogeria que et farà dubtarde tota la història de la literatura. A més a més, ens estaràfent reflexionar al respecte de les necessitats que cadascun podemtenir en les nostres vides, què és allò realment imprescindibleque necessitem per a sentir-nos realitzats.

Nohi ha creació literària més important que la nostra pròpiahistòria, i somni més meravellós per inventar un gran conte queels nostres propis desitjos. Una fantasia al voltant d'un personatgeque és una oda a la màgia de la literatura i un cant a la vida.

Abansde deixar-vos amb unes pinzellades de perles en forma de frasesvoldria comentar que em sembla molt suggeridora la portada triada perEmpúriesi que m'ha permès somniar alguna situació per la propera lecturapoètica que m'agradaria realitzar en futur no molt llunyà.

Fantasiejarera massa fàcil, era com ballar damunt d'una fina capa de gel sobreun llac de milers de braces de profunditat, com fer piruetesestranyes damunt la corda fluixa. Sempre hi havia alguna cosafantasmal, freda i fosca rondant per sota la superfície.

Mentresomiem també creiem que estem desperts, però sabemque estem desperts quan no dormim.Tenia la teoria que l'homenet amb el bastó dormia en alguna part delpaís dels somnis i que, de fet, ell només somiava que existia en larealitat.

LaBeate era un conte de fades, era com una col·lecció sencera decontes fantàstics. No era una persona fàcil de definir,tenia una personalitat múltiple. Vaig tenir la sensació que sem'assemblava.

Gaudiude la seva lectura i deixeu-vos seduir per la seva fantasia...

El arte de volar

2012-01-02T20:08:00.000+01:00

El arte de volar és un còmic catàrtic d'un fill respecte un pare que ja no podrà llegir el seu text i d'unes persones amb el seu propi passat mitjançant les notes que Antonio Altarriba trobà de son pare una vegada aquest havia decidit aprendre a volar amb un salt, als noranta anys, que li permetia esquivar la mort que restava a l'aguait com un voltor.

Aquesta és la història d'Antonio Altarriba, el pare del guionista del còmic. Mitjançant les notes que el fill trobà reconstrueix la vida del seu propi pare i la història de tantes i tantes persones dites anònimes (que mai ho foren per la seva gent) durant el convuls segle XX.

Hi ha una frase durant la narració que ens mostra l'essència d'allò que ens serà explicat:

Detrás de esos cambios había unatragedia personal tan profunda como inconfesable... No se trataba detraición sino de suicidio ideológico... Para afrontar el presente,debían acabar con el pasado... Morir para seguir vivos.

La novel·la gràfica s'inicia amb el gran salt del pare i protagonista de la història. La seva caiguda serà la conversió del fill en el pare per a poder explicar la seva història i. mentre el fill entén el pare, el lector vivim una vida com la de molts dels "perdedors" del segle XX. La història d'un nen que patí la dura vida d'un poble sense cap horitzó que no fos entregar la seva vida al sòl, i que veient la crudesa de la vida del proletari només podia fer camí en una direcció quan hagué de posicionar-se. Viurem la seva experiència durant la guerra espanyola i la mundial, així com la seva nova existència a l'espanya franquista fins el seu final, moment del gran salt amb el consegüent vol.

El guió és sublim, molt carregat i dens, lent i exposiutiu que permet mostrat tots i cadascun dels matisos d'una vida viscuda en la recerca d'una vida millor. El dibuix de Kim és sensacional. Detallat i detallista sense entrar en exageracions ni filigranes, ens crea la realitat amb el seu traç i el seu blanc i negre poderós.

Us deixo dos pàgines del llibre perquè comproveu amb una agra reflexió la potència d'aquesta obra totalment recomanable.

Postdata: t'estimo (la pel·lícula)

2012-01-02T11:16:00.001+01:00

Ara ja fa un cert temps vaig llegir la novel·la de Cecelia Ahern Postdata: T'estimo. Ja vaig comentar llavors que la novel·la m'havia agradat més del que esperava, val a dir que no era gaire; tot i que llavors ja s'havia rodat l'adaptació cinematogràfica, aquesta sí que no m'acabava d'atraure especialment. Resulta que des de feia cert temps el dvd voltava per casa així que ahir primer de gener vaig decidir visionar la pel·lícula i aquest és el cometari.

Com ja he comentat no esperava gaire de la versió fílmica de la novel·la, però sense ésser cap meravella, perquè no ho és, no és tant dolenta com podria esperar-se, tot i presentar certs defectes que la poden llastrar. Si més no, crec que aquesta dramedia, aconsegueix els objectius que té.

Hom entén els canvis "necessaris" que pot requerir una adaptació, tot i que no sempre són els més correctes. Aquesta vegada crec que esdevenen un encert per fer més funcional la pel·lícula (tot i l'estranyesa dels primers segons).

P.S. I love you s'inicia amb una molt encertada seqüència inicial. La Holly (una encertada Hillary Swank) i en Gerry (un gran paper per Gerard Butler) tornen a casa emprenyats i viurem l'escena de la baralla i la reconciliació. És aquest un dels millors moments de la pel·lícula, i ens mostra quin serà l'estil de la cinta.

Per a qui no conegui la història farem cinc cèntims: Poc després d'aquesta primera seqüència en Gerry morirà víctima d'un tumor cerebral. Pocs dies després és el trentè aniversari de la Holly, qui rebrà un regal inesperat, en Gerry li ha deixat escrites una sèrie de cartes que anirà rebent mensualment.

El punt de partida, breu i concís, serveix per intentar reflexionar respecte l'efemiritat de la vida i de la potència de l'amor i la seva eternitat, o no, més enllà de la vida; així com el repte d'afrontar la viudetat, especialment en la joventut o primera maduresa.

La pel·lícula vol, en part, allunyar-se del drama fàcil productor de catarates de llàgrimes i per això intenta dotar-la de força moments més lleugers i dotar-la d'una pàtina de realitat amb l'alicient de dur-la al món de cadascun dels potencials espectadors. Al respecte voldria afegir que cal que defugim d'una vegada dels tòpics de "cinema per a dones" com si els homes no poguéssim deixar anar una llàgrima veient segons quines escenes (acabi succeïnt o no).

Del film podria destacar algunes de les interpretacions, les ja esmentades dels protagonistes, sense ésser de premi, crec que són adequades per fer creïble la història, així com les de la Kathy Bates i el crooner Harry Connick Jr. La fotografia a Irlanda, els flashbacks que en Gerry interpreta quan la Holly llegeix les seves cartes, així com la música i la molt acurada selecció musical. Hi ha algunes escenes força correctes i que permeten assolir la barreja de drama i comèdia. Certs canvis del guió respecte la novel·la que la doten de cert caire més cinematogràfic.

Per altra banda, podríem retreure-li al film que hi ha massa el·lipsis que poden treure-li continuitat a la història, la descoberta de la vocació final de la Holly, que certs moments volen ésser tan realistes que acaben esdevenint "típicament i tòpica de pel·lícula". Respecte la durada del film crec que pot ésser la correcta, tot i que també hi ha alguna escena que podria haver-se treballat d'una altra forma.

En general crec que és un film correcte, idoni per veure en una freda tarda d'hivern o tardor ben arraulilt en una bona companyia.

Us deixo algunes pàgines amb valoracions de la pel·lícula: La butaca, Blog de cine (a, b i c), Fotogramas, FilmAfiinity, i Muchocine.net.

llibres llegits durant el 2011

2012-01-01T12:12:00.002+01:00

Aquest és el tradicional llistat amb els llibres llegits durant l'any que deixem enrere. Malauradament, encara resten molts comentaris a fer/penjar (com de l'any anterior), esperem que siguin presents en breu.
Bona lectura durant el 2012!

L'estrany cas del Dr Jekyll i el Sr Hyde Robert Louis Stevenson (aquí)
Les hores soterrades Delphine de Vigan (aquí)
Hombres de mar i guerra Patrick O'Brian
Capità de mar i guerra Patrick O'Brian
El país de las mujeres Gioconda Belli (aquí)
El tiempo entre costuras María Dueñas (aquí)
Longitud Dava Sobel
Los amos de la noche Brian Hodge
Ariadna al laberint grotesc Salvador Espriu
Poesia eròtica Vicent Andrés Estellés
Els arbres a la poesia catalana antologia per Maria Victòria Solina i Jordi Bigues
Mireia Frederic Mistral
Lo puro y lo impuro Colette
La nacionalitat catalana Enric Prat de la Riba (aquí)
Firmin Sam Savage
Indigneu-vos! Stéphane Hessel
La papisa Donna W. Cross
City Alessandro Baricco
Exhumación Luna Miguel y Antonio J. Rodríguez
...La ventana en el rostro Roque Dalton
Quántiques (10 poetes joves en diferencial femení)
Esquena nua David Castillo
Hores prohibides Núria Martí
La caçadora de cossos Najat El Hachmi
Manual de normas, señales y seguridad vial
Bartleby, l'escrivent Herman Melville
Cages Dave McKean
Coraline Neil Gaiman
La flor del norte Espido Freire
Alícia en un món real Isabel Franc i Susanna Martín
Benito Cereno Herman Melville
Els catalans Patrick O'Brian
La lluita per la vida Sir Charles R Darwin i Alfred R Wallace
Moments estel·lars de la humanitat Stephen Zweig
Billy Budd, el mariner Herman Melville
Adéu a Berlín Christopher Isherwood
Hitler (la novela gráfica) Shigeru Mizuki
Alica en el País de la Maravillas / A través del espejo (la novela gráfica) basado en Lewis Carroll adaptado por Leah Moore y John Reppion, ilustrado por Érica Awano
Contrato con Dios y otras historias de Nueva York Will Eisner
No moriré cazado Alfred (adaptació novel·la homònima de Guillaume Guéraud)
El alcohólico Jonathan Ames y Dean Haspiel
Astérix y la historia real René van Royen y Sunnyva van der Vegt
El arte de volar Antonio Altrarriba y Kim (aquí)
El cuaderno rojo Teddy Kristiansen
Por nuestra cuenta (memorias de ) Miriam Katin (aquí)
Píldoras azules Frederick Peeters (aquí)
Tres sombras Cyril Pedrosa (aquí)
Kiki de Montparnasse Catel Muller y Jesé-Louis Bocquet
No me dejes nunca Marta Vázquez Milleira (aquí)
La plaça salvatge Tomas Tranströmer (aquí)
El azul es un color cálido Julie Maroh (aquí)
Sex Machine (la ciencia explora la sexualidad) Édouard Launet
Te miro Maram al-Masri
Operación Muerte Shigeru Mizuki
Els caçadors de mamuts (Els fills de la Terra III) J. M. Auel
Dios en persona Marc-Antoine Mathieu (aquí)
Señal y ruido Neil Gaiman & Dave McKean
El espíritu perdido Gwen de Bonneval & Matthieu Bonhomme (aquí)
El traficant de contes Jostein Gaarder (aquí)
Alta sociedad Dave Sim

Imatge: La lectura interrompuda, Jean-Baptiste-Camille Corot, Art Instituteof Chicago.

Confessions (Kokuhaku)

2011-12-31T13:32:00.002+01:00

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.

Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)

Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.

És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.

Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.

Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.

A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.

Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.

A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.

Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.

Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.

Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

DIOS en persona

2011-12-18T13:00:00.000+01:00

Us imagineu una gran cua per arealitzar un cens global on de cop i volta algú afirmés ésser Déu?Doncs aquest és el punt de partida de DIOSen personalanovel·la gràfica de Marc-Antoine Mathieu.

L'obra transita entre moments brillants i reflexions interessants.Se'ns planteja com un documental referent a tot allò que comportàaquesta arribada de Déu a la nostra vida, i com després d'unsmoments d'incredulitat i d'astorament després s'inicià un procésjudicial contra “la seva persona”. [En aquest moment m'heu depermetre fer un breu incís, ja que des de fa temps “treballo” endiferents versions d'un relat on es jutja Déu]

Lanovel·la ens mostra d'una manera bastant plausible i creïble compodria reaccionar la societat actual, si més no l'occidentalitzada,davant d'aquest adveniment. Molt interessant tot el procés, i com arriba a jugar amb el lector en el seu desenvolupament. Tot el procés és ple de reflexionscientífiques, filosòfiques, morals, etc. que en absolut llastren la narraciófins un tour-de-forcefinal que ens ha de fer repensar les nostres idees respecte el quese'ns ha narrat.

La trobo una obra molt interessant i molt recomanable tant percreients com per no creients, per científics com per profans enmatèries doctes de ciència, filosofia, art, etc. Un còmic molt bentreballat i sorprenent.

Dos fragments de l'obra, diàlegs transcrits:

[diálogo del documental entre un sociólogo y la jefa de prensarespondiendo a la primera pregunta]

-¿Cómo se llegó a un juicio?

-(S)¡Es algo muy complicado ymuy sencillo a la vez! Un cuerpo social es como un organismo vivo:sensible, frágil, vulnerable... Algunos shocks resultan a vecesdemasiado violentos y

-(JdP) Hablemos claro: aquellofue un trauma colectivo.

-Sí, hay que reconstruir loshechos teniendo presente el contexto de entonces. La irrupción deDios en un mundo somnoliento, uniforme y totalmente inmóvil provocóen un primer momento la onda de choque que ya sabeos: una enormedepresión con su subsiguiente efecto Venturi. Pero cuando pasaronaquellas terribles turbulencias todo volvió a ser.. como antes.

-¡Como antes! Ahí estaba elproblema. La aparición de Dios, un acontecimiento excepcional traíaconsigo una malísima noticia: El mundo iba a seguir tal cual,inmutable. Y eso, hubo muchos que no pudieron soportarlo.

[abogado del bufete que defendía a Dios en su proceso]

-(...) Hubo quien lo acusó deser la causa directa de su desgracia: gente que no le había pedidonada, que deseaba no haber nacido. Querían una indemnización, igualque los misántropos, que se querellaron contra Dios con motivo de lacreación del hombre. Estaban todos los que le reprochaban suincompetencia o su mala gestión, los que lo tachaban deinmovilista... de ésos sigue habiendo muchos... También estaban losque hubieran preferido que Dios siguiera existiendo... ¡Pero comoantes! Lejos, en las alturas, en el cielo.

El espíritu perdido

2011-12-17T12:30:00.000+01:00

El còmic Elespíritu perdidode Gwen de Bonneval i Matthieu Bonhommemés que una novel·la gràfica és un “conte gràfic”.

Ambientada en una època més màgica i fantàstica que real quepodríem circumscriure a l'edat mitjana en un lloc indeterminat (“Hihavia una vegada en un lloc molt llunyà...”) ens narra amb undescriptiu blanc i negre la lluita per discernir si un pare ha mort osi encara es troba en algun paratge d'on pot ésser rescatat.

El fill d'un senyor feudal va decidir deixar la seva vida perdedicar-se a les arts naturals, per això abandonà el castell delseu pare i junt amb la seva dona, qui no apreciava gaire aquesta novavida, i la seva filla i el seu fill es retirà a un paratge mésapartat per poder dur a terme aquesta nova existència.

La història s'inicia quan aquest home ha mort i al cap de poc, laseva vídua, contra els desigs dels seus fills, molt més propers ales “habilitats” del pare, contraurà matrimoni amb el “sheriff”local. Emperò, la seva filla sent com el seu pare la crida, ella sapque no son pare no és verament sota aquell túmul davant casa seva,així que desapareix en la seva cerca. El fill, més petit, es senttorbat i descobrirà dins seu que el seu pare no és verament mort.

I l'acompanyarem en la seva odissea, a cada passa quasi mésordalies, per trobar el seu pare...

La fantasia, com en un conte infantil o en una llegenda sorgida dela nit dels temps, ens guia de la mà fins dur-nos a paratges quasinaturals amb criatures que tal vegada hauríem somniat però nocrèiem veres, i cada passa del nostre protagonista és una passa mésen el camí de la comprensió de la vida per entendre que no res ésallò que sembla...

Unainteressant novel·la gràfica de fantasia medieval interessant perllegir i observar.

Tres sombras

2011-12-16T16:38:00.001+01:00

Tressombras és unabonica història presentada en forma de novel·la gràfica.

Cyril Pedrosa inicià aquest obra després que uns amics perdessinun dels seus fills petits, i aquesta és la història d'un pare queintenta lluitar contra l'aparent mort imminent del seu fill.

La vida és idíl·lica per la nostra família protagonista que viude treballar-se la seva terra lluny de qualsevulla altre aglomeracióhumana. És perfecta fins que una nit tres ombres semblenpresentar-se al llunyedar de la finestra del fill. Poc a poc la porque aquestes tres ombres hagin vingut amb la intenció d'endur-se lacriatura farà que el pare decideixi creuar el gran riu amb el nenper evitar que les ombres els puguin trobar.

Pot semblar que el dibuix és infantil, disneynià, però aconseguixplasmar perfectament les emocions que transpiren els personatges ique el lector sent com a pròpies gràcies a un traç senzill peròple dels matisos necessaris, sense afegits. El fet és que m'haagradat molt com juga amb el blanc i el negre i totes les sevespossibilitats.

La història es desenvolupa a una velocitat adequada, tot i el llargviatge en vaixell, per fer-nos capir cadascuna de les passes, noexclusivament físiques, sinó més aviat emocionals, que tots doshan de passar. És un viatge absolutament interior en una odisseacontra la persecució més pròpia de la vida: la fugida endavantcontra la mort.

TroboTres sombrasuna obra molt recomanable. Molt interessant, molt treballada a nivellde dibuix i amb un guió molt aconseguit que et fa gaudir de lahistòria, tot i la seva tristor inherent i et fa que els pensamentsi sensacions brollin en el teu interior.

El azul es un color cálido

2011-11-28T13:18:00.003+01:00

Hi ha llibres que saps que t'agradaran abans de llegir-los. El azul es un color cálido (Le bleu est une couleur chaude) de Julie Maroh n'és un.

Quan sostens el llibre a les mans la seva portada ja et captiva.

Una esquena pot ésser un món infinit, ple de replecs on s'amaguen els somnis esdevinguts records i les melangies de futur. Hi ha les carícies i la pell trencada, les cicatrius i els dibuixos. Aquesta esquena és d'Emma, de qui la Clem, la nostra protagonista dirà dels seus blaus cabells:

El meu àngel blau

Blau cel

Blau riu

Font de vida

Només començar la història sents un cop de puny a l'estómac. Les quatre primeres pàgines, tot i que el cop el reps a les quatre vinyetes de la primera pàgina, esdevé la tragèdia; i, si habitualment, aquestes tragèdies inicials per narrar una història només et situen, aquí ja reps la fiblada del dolor. Un dolor que al final de l'obra et farà tant de mal que ploraràs. Ploraràs tot el dolor de la història i tot el teu propi dolor. Ploraràs, esbossant un somrís per la felicitat buscada i el record etern del instants de plaer i joia.

Passada aquesta primera presa de contacte amb la història, farem un salt en el temps fins l'octubre del 1994, el dia dotze, la nostra Clem -una vegada llegida la història tant ella com l'Emma passen a formar part de la nostra pròpia motxilla existencial- compleix quinze anys. Inicià uns diaris que anirem seguint al llarg de la història. Viurem tres anys gràcies als seus diaris. Els viurem amb un dibuix en blanc i negre ple de color i matisos, ple de detalls de llums i ombres; l'únic color serà el blau dels ulls i els cabells de l'Emma. Cent vint pàgines que viurem essent la Clem. La història està narrada de forma tan perfecte que esdevenim la jove protagonista i les seves sensacions són les nostres, els patiments ens estremeixen de dolor i els gaudis ens estremeixen de plaer. Tremolarem en veure aparèixer l'Emma, ens odiarem pel què significa i ens gaubarem en el que esdevindrà. Solcarem llegint embarcats en la nostra ànima les mars dels diaris regolfats de la Clementine.

Una el·lipsi temporal ens durà fins el final del 2008, present de la nostra història. El blanc i negre deixa pas a uns colors gairebé difosos com aquarel·les sota la pluja. Trenta pàgines per desenvolupar la catarsi final. Per mossegar-te els llavis i per sentir el plaer quan te'ls mosseguen, per acaronar i sentir l'estremiment quan t'acaronen, per sentir quan batega el cor accelerat i quan s'atura davant el temps infinit, per sentir la remor de la platja i per deixar-te bressolar per les onades eternes; per deixar d'ésser nosaltres i plorar essent Clem, per sentir tot el que Emma sent...

Ningú podria afirmar que viure és fàcil; que l'amor, la seva cerca i conquesta, no és un treball de Sísif; que l'acceptació és, de vegades i massa sovint, quelcom molt més difícil que no pas ens pensàvem; ni que els nostres somnis d'infantesa poden trencar-se en mil bocins, però entre plors i somrisos no cal que esdevinguin malsons sinó que poden ésser el descobriment d'un nou món que podria ésser la nostra terra. I sí, el blau pot ésser un color càlid...

Només puc dir que la novel·la gràfica de Julie Maroh és una autèntica joia. Una obra sublim que recomano fervorosament a tothom.

La plaça salvatge

2011-11-24T18:24:00.004+01:00

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.

Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.

Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...

Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.

Postludium

Jag släpar som en dragg över världens botten.

Allt fastnar som jag inte behöver.

Trött indignation, glödande resignation.

Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.

Möblerna står flygfärdiga i månskenet.

Jag går sakta in i mig själv

genom·en skog av tomm rustningar.

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.

Quédate para siempre

2011-11-21T18:10:00.002+01:00

Quédate para siempre

Marta Vázquez Malleira

Una bonica portada.

És el millor de la primera novel·la de Marta Vázquez Malleira. És una obra mancada d'atractiu. Les seves 148 pàgines són un compendi d'escrits que bé podrien ésser un recull d'entrades d'un fotolog. L'estil és el d'una nena, sense cap mena de gràcia estilística i a més a més a nivell estructural és pobre.

No m'agrada ésser tan dur, però el cert és que m'ha desagradat totalment. Hi ha històries d'amors adolescents molt més treballades i interessants que aquesta novel·la. Dóna la sensació que sigui un esbós naïf, que simplement fos un esquelet per després construir la història; tot i que fins i tot així tampoc seria defensable.

I l'epíleg és molt més que prescindible. Si pretenia dotar d'humor o sarcasme, o fins i tot convertir-la en una faula moral fracassa, novament.

Una llàstima.

Unes paraules per salvar-les de la crema:

Tengo una resaca tremenda. Una resaca de amor, bueno de desamor más bien... Ya sabes.

(…) si no sabes sonreír no sabes vivir (…)

Por una vez estoy viviendo mi vida y me gusta, pero echo de menos el que alguien te alegre el día con tan sólo un mensaje, echo de menos no aliviar mi soledad en los bares y dejar el romanticismo en la última barra en la que estuve bebiendo chupitos una noche lanzándole cuatro piropos a una mujer que conocí allí mismo... Quieras o no, tener a alguien a quien amar, se echa de menos.

Una cançó que en el llibre es tractada de "temazo":

I una entrevista a l'autora en aquest enllaç.

Sílvia Pérez Cruz homenatja el seu pare

2011-11-18T13:35:00.005+01:00

El proppassat divendres 11 de novembre de 2011 la cantant Sílvia Pérez Cruz feia un concert a la barcelonina Sala Capitol, dins del VollDamm Jazz Festival de Barcelona, que era un continuum del realitzat la vesprada anterior a Girona dins del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta.

Els dos concerts eren un homenatge al seu pare, Càstor Pérez, músic i estudiós de les havaneres del qual el dia 10 es complia un any de la seva mort i el dia 11 hauria fet 56 anys. Per això la cantant de Palafrugell, possiblement la millor veu actualment a casa nostra, va decidir retre-li el millor homenatge possible: dos concerts oferint el bo i millor del seu repertori, a l'espera de la publicació del seu primer disc en solitari (amb futura presentació al Liceu).
Musicalment fou arropada per Mario Mas i Raül Fernández (Refree) a la guitarra, Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix iAlex Tobías a les percussions així com els integrants de Coetus a la percussió per dos temes que posaren la pell de gallina encara més i la sorpresa de la presència de Toti Soler per intepretar "He mirat aquesta terra".

Del concert no és pot fer una crònica, era una experiència sensorial única, d'un misticisme desbordant i desbordat. La seva veu, i la seva particular forma de convertir-la en art omplia tots els racons de l'espai i ens acaronava la pell mentre se'ns posava de punta de com fruïem i gaudíem estorats davant tal magnificència.

Els músics demostraren com és possible la connivència dins d'un escenari, fent que allò semblés una jam session d'emocions i sensacions plaents.

És molt difícil destacar alguns moments, però Gallo rojo, Gallo negro fou absolutament sublim, Alfonsina i el mar transmetia tota la tràgica bellesa de la situació, He mirat aquesta terra eriçava tots els teus sentits, Corrandes d'exili et feia plorar sentint la desesperació, Vestida de nit era el cim per tancar la nit...

Foren gairebé dues hores d'un gaudi extrem, el millor homenatge que es pot fer a una persona estimada.

A falta d'imatges del concert, alguns vídeos:

També us deixo:

article a El País previ als concerts
comentari respecte els concert a Ara
opinió a ElPuntAvui respecte el concert a Girona
crònica a Ara del concert a Barcelona

atreverse a soñar

2011-11-17T11:42:00.003+01:00

Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.

Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.

Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.

Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.

Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.

Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.

Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...

imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular

El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza

La voz dormida (la pel·lícula)

2011-11-11T12:09:00.004+01:00

La voz dormida és una meravellosa novel·la de l'escriptora Dulce Chacón. Des del moment que la vaig llegir em vaig sentir captivat per aquesta crua història.

Benito Zambrano ha dirigit la versió cinematogràfica.

La història es centra en els personatges de Pepita i la Tensi, deixant en part la resta de dones tancades al Penal de Ventas. Cal entendre que dur una novel·la a la pantalla implica un canvi de registre i que no es pot abarcar sempre tota la trama original.

Pepita és una jove cordobesa sense filiacions polítiques que arriba per estar a prop de la seva germana Tensi, embarassada a la presó i pendent encara de judici i amb el marit perdut per la serra tractant de mantenir viva la lluita.

La història ens mostra la terrible vida de les dones a les pressons franquistes. I, tanmateix, ens mostra, gràcies als seus personatges i la gent que les envolta la grandària i grandesa del cor humà.

Personalment crec que la versió hagués agradat a la Dulce Chacón, potser hagués estat una mica diferent, si ella hagués pogut participar, però crec que és una molt reeixida versió.

Hi ha qui criticarà el fet que hi hagi una nova pel·lícula respecte la Guerra Civil Espanyola, però crec que aquestes obres són absolutament necessàries, perquè no podem oblidar allò que succeí, perquè la història fou la que fou i perquè no podem permetre que es visqui amb una mena de "Llei de punt final".

També hi haurà qui critacarà el film per maniqueïsta. Discrepo. I ho faig perquè no crec que el suposat maniqueïsme, no és tal, no m'ho sembla. Algú pot dubtar de la veracitat d'allò que s'està mostrant. Això seria cinisme.

De la pe·lícula el més destacable són les interpretacions de les dues protagonistes, especialment d'Inma León (no m'estranya la Concha de Oro a Donostia). Ambdues doten els personatges de la versemblança per fer que la història travessi la pantalla.

Una història que es veu reforçada per les altres presses. El record que tinc del llibre és més centrat en la vida de les internes, crec que l'adaptació és la correcta per al medi cinematogràfic.

Vull deixar constància d'un fet: ahir fou la primera vegada que plorava dins d'un cinema. Amb Mi vida sin mí vaig tenir una plorera interna ingent, potser un minut més de metratge i encara seria a la sala plorant, però vaig acabar contenint-me amb un dolorós nus a les vísceres i els ulls humidament tremolosos. Ahir no em fou possible (tampoc vaig intentar evitar-ho) contenir les llàgrimes.

Sento la nana i encara la pell se'm posa de gallina i els ulls em tremolen:

Un deixo un llistat d'enllaços a crítiques:

rtve

fotogramas

videodromo

laguiadelocio

elpais

Por nuestra cuenta

2011-11-10T12:21:00.010+01:00

We Are on Our Own (Por nuestra cuenta) és la novel·la gràfica amb la que Miriam Katin ens narra els seus records de la fi de la II Guerra Mundial. La seva mare, Esther Levy, es veu obligada l'any 1944 a abandonar Budapest. Després d'haver d'entregar el gos, fer un inventari de les seves pertinences i entregar-la junt amb el pis de lloger als nazis decideix fingir el seu suïcidi, junt amb el de la seva filla, al riu per poder fugir cap a l'interior del país sense deixar rastre patint pel seu marit, capficat en el bell mig de la batalla.

La història ens narra les dures vivències d'aquesta parella de mare i filla en una fugida cap endavant amb la por de l'exèrcit nazi al voltant. És el procès d'exorcizar els dimonis interiors de l'autora, però que ens permet als lectors tornar a descobrir les penúries que hagueren de passar certes persones durant una molt fosca etapa de la història de la humanitat.

Aquesta foscor que l'autora il·lustra perfectament a les primeres vinyetes de la història.

El dibuix de Miriam Katin sembla fet d'esboços, però és perfectament expressiu de la duresa viscuda, dels sofriments patits, així com els moments d'esperança. La història està narrada des de la perspectiva infantil, incapaç -ella no ho sap, però la seva mare i qualsevol adult tampoc podria- comprendre allò que succeix al seu voltant. No entendrà els motius que les obliguen a fugir, per què s'ha mare ha de cremar Déu, per què s'ha mare haurà de fer "aquelles coses" amb aquell soldat que "sembla un bon home", etc. La senzillesa del dibuix i la seva exposició narrativa no ens ha de fer perdre el nord davant d'una dura història narrada per ésser comprensible a tothom.

Aquesta lluita constant de les dues per sobreviure on la fam, la por, la tristor, la foscor moral faran que la nena cregui que s'ha mare a hagut de matar Déu. Totes les seves vivències la duran a un ateïsme adult que la predispossarà envers qualssevol dels tipus de segregacionisme.

Trobo que és una interessant novel·la gràfica. Recomanable.

Píldoras azules

2011-11-08T13:09:00.003+01:00

Llegeix-lo.

Ah, que no t'agrada llegir còmics o novel·les gràfiques... Llegeix-lo.

Crec que és una lectura obligatòria, des dels instituts fins als geriàtrics.

Píldoras azules de Frederick Peeters ens parla dels sentiments, de l'amor, de la por en els temps de la SIDA. Ens narra en primera persona com acaba vivint amb la persona de la seva vida, una noia jove seropositiva mare d'un nen de tres anys també portador del HIV.

Afortunadament, i això és el que fa gran aquesta obra, no pretén esdevenir un drama moralista, o fer una comèdia fàcil; simplement ens mostra els moments quotidians. Viurem amb ells moments divertits i sentirem la sensualitat a flor de pell i patirem quan les pors els tenallin. Perquè si una cosa respira l'obra és sinceritat; no pel fet d'ésser autobiogràfica, sinó per la seva senzillesa i la seva pròpia essència.

Viurem com el Fred, a mesura que avança la seva relació amb la Cati no és que deixi de fer-se preguntes (la conversa amb el Mamut és absolutament sublim!), sinó que va trobant respostes, i tot i que en sorgeixen de noves, t'adones que és un camí fet vers l'hortizó no una fugida cap endavant.

Mai, cap relació de parella és fàcil, però com totes les històries que funcionen, aquesta vivència, narrada en un pulcre blanc i negre, és versemblant amb els seus moments, tendres, durs, sensuals i la seva quotidianitat, on la malaltia no és l'eix vertebrador sinó un element més de la relació de parella.

Tal i com mostra la portada, vinyeta de l'interior de l'història, quan hom troba la seva parella ideal es viatja en una barca on la resta del món desapareix.

De l'expressió de les persones (avui tacarem... V)

2011-10-28T17:16:00.003+02:00

Abans de ficar-me al llit a dormir vaig, afortunadament, ensopegar amb la següent màxima del gran escriptor francès Marcel Proust:

Uno se expresa como la gente de su clase mental, no la de su casta originaria.

Sembla ésser que és una frase de Le Côté de Guermantes (À la recherche du temps perdu).Crec que és un gran veritat i que amaga tanta saviesa que necessitava compartir-la.

imatge: La primera paraula clara de Max Ernst al Kunstammlung. Nordrhein-Westfalen. Düsseldorf.

Closer

2011-10-26T19:04:00.003+02:00

Avui vaig a revisitar una pel·lícula:

Closer és una bona pel·lícula. Es nota molt que originàriament era un text teatral, les escenes són una seqüència de quadres teatrals on la paraula és la protagonista; emperò, no és cap retret, és una descripció d'una, en aquest cas, virtut, fet d'importància cabdal és que la versió sigui escrita pel propi autor teatral (Patrick Marber)

Quatre personatges, grans molt bones actuacions, desconeguts entre ells que jugaran el perillós joc de conèixer-se i entrellaçar les seves vides creant vincles i relacions.

La pel·lícula s'inicia sota la bonica cançó The blowers daughter mentre de la broma que és la munió de gent caminant pels carrers d'una ciutat sorgeix una preciosa lluent Natalie Portman i un guapo i atractiu Jude Law. Pot l'amor nàixer a primera vista? Per un somrís? Pot ésser un accident?

Hello, stranger.

Potser les vides no són sinó voltes en espiral al voltant d'un centre oscil·lant, tal vegada l'amor, la necessitat de pertànyer algú o la por a la soledat? Som quelcom més que animals?

Arran d'aquest incident, accident?, inicial, quatre vides començaran a entortolligar-se. Quatre desconeguts que només es coneixen a ells mateixes començaran a relacionar-se i a descobrir, i tal vegada compartir, els costats més lluminosos i foscos de les relacions humanes: les carícies i les paraules, els silencis i el sexe, les mirades i els encontres, les nits i els dies, les ferides i les llepades...

L'obra en global és potent, la direcció i el muntatge són les que requereix la pel·lícula per esdevenir bona, el guió és molt bo amb alguns moments realment brillants i unes interpretacions molt aconseguides; especialment cal destacar les de Natalie Portman i Clive Owen, justos guanyadors del Golden Globe i nominats als Oscar. Hi ha algunes escenes sublims.

Una gran pel·lícula per veure sol i acompanyat i reveure-la algunes vedages. M'hagués agradat molt poder veure l'obra teatral...

Comentaris a La Butaca

Chicago (el musical)

2011-10-25T19:29:00.002+02:00

Vaig tenir la fortuna d'aconseguir dues entrades gratuïtes per veure, a platea, l'obra Chicago. Val a dir que tot i no ésser el musical el meu estil predilecte de teatre, és un tipus que pot agradar-me força.

Chicago fou tota una decepció. Hom pot salvar la música en directe, tot un espectacle i dos quadres escènics. La resta, una estafa; especialment, considerant els preus que es demanen per les entrades. Així que la publicitat que afirma “Es un crimen perdérselo” no té gaire clar què és realment el crim.

Des del primer moment l'obra no aconsegueix atrapar-te. Ja comproves que gairebé la totalitat de l'escenari és per a la banda; però no has vingut per veure una successió de peces musicals, has vingut a veure una obra de teatre. La història és plana i tota la primera part repetitiva acaba fent-se monòtona; salvaria el número que fan les sis presses. Respecte la segona part, on salvaria l'escena del judici, tampoc aporta gaire res més.

Voldria deixar clar que no estic criticant la tasca de l'elenc, força correcte, estic valorant negativament el concepte de l'obra. Hi haurà qui em dirà que, no en sóc coneixedor del fet, l'obra és així, no és problema de l'adaptació. Essent aquesta la realitat, em mantindria en la meva opinió.

Entenc plenament a tothom que sortí avorrit de la representació, tot i que cal reconèixer que musicalment, sonorament, és una proposta interessant, que a nivell teatral fa aigües per tot arreu.

El conte (manifest) de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

2011-09-14T11:40:00.000+02:00

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

Un bonito día de primavera

2011-08-24T17:28:00.002+02:00

Com es desvaneix l'amor?

Què resta de l'amor quan construïm els records?

Serà l'amor perdut millor en el nostre record?

Aquestes preguntes serien el resum de la pel·lícula de Hur-Jin ho. La seva sinopsi diu:

Un técnico de sonido conoce a una locutora radiofónica en un viaje para captar los sonidos de la naturaleza en primavera. Enseguida se enamoran, pero una vez regresan a la realidad de sus vidas, deben enfrentarse al dolor de la separación...

La pel·lícula, lenta, de diàlegs mínims i tranquils, ens mostra tot el procès d'una relació d'amor. Des del seu naixement casual fins a un final on les preguntes i els rostres no vistos ens plantegen quines són les seves fronteres i les seves destinacions.

És una pel·lícula correcta, no gaire recomanable si no es té afinitat per cert tipus de cinema asiàtic lent i contemplatiu. Em varen agradar especialment les seqüències de filmació així com el personatge femení i la seqüència final, una petita joia.

Poc abans de la gran seqüència final passejant entre els arbres (els pensaments intuits, les cares no mostrades...) hi ha conversa que ens mostra on són les esquerdes de l'amor una vegada ja s'ha fracturat i tractem de retrobar-lo:

Després d'un silenci, mirant-se els dos, ella diu "T'enrecordes?" I ell respon: "De què?"

tornant. novament, a Brideshead

2011-08-23T13:02:00.008+02:00

No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.
La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.

En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.

Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva.
Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!

És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.

Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,
així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.

"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest.

I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.

el tràlier de la pel·lícula:

unes imatges evocadores de la sèrie:

un documental respecte l'obra:

La nacionalitat catalana

2011-04-29T18:11:00.003+02:00

La nacionalitat catalana fou publicada per primera vegada l'any 1906. Ens glosa l'ideari polític de l'insigne Enric Prat de la Riba, especialment conegut per haver sigut president de la Mancomunitat.

El cert és que les cent pàgines que conformen aquest assaig polític són d'una prosa modèlica i d'un contingut que doten de significat el nacionalisme modern. Ens trobem davant d'un temple per edificar la terra, aquesta la nostra nació. Una lectura que hauria d'ésser necessària i gairebé diria obligatòria des de la seva aparició. Un resum de la doctrina catalanista amè, entenedor i clarificador.

Ara bé, existeix un molt greu problema amb aquesta obra: la seva vigència. Més aviat, que encara no l'haguem superat; que encara els seus anhels no hagin arribat a produir-se, i encara més greu: ésser conscients com a poble que ja només podem anar més enllà però no poder, gairebé ni plantejar-ho. Avui en dia sembla que els dits els millors encara creuen que és possible l'encaix de la nació catalana dins la Federació Ibèrica; quan des del plantejament en aquesta obra (llavors hagués sigut meravellós, les llàgrimes emboiren el record de la seva proclamació per part del President Companys) ha plogut massa com per no entendre que sols podem ésser estat independent.

Tot i això, l'obra és molt recomanable i necessària per entendre el passat, present i (necessitats de) futur de la nostra nació. Amb una breu introducció històrica, necessària per entendre la situació social, i política, de la nostra nació llavors, ens glosarà com ha anat despertant-se la flama nacionalista a Catalunya, gens diferent del que passava a altres indrets del continent europeu; així com ens demostrarà, científicament, la sòlida base del nacionalisme i així arribar a il·luminar-nos mostrant-nos el camí que resta per arribar i com es pot assolir per part de la nació catalana.

L'edició presentada dins MOLC es complementa amb els articles La qüestió catalana, Importància de la llengua dins del concepte de nacionalitat,“Greater Catalanoia”, Per la llengua catalana que permeten copsar encara millor les intencions de l'autor i del seu ideari nacionalista.

L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui.

L'esperit nacional no existiria, no s'hauria format, si l'estructura o la situació del territori no hagués sotmès els seus pobladors a les mateixes influències, si una barreja de les races no hagués engendrat certs tipus físics mitjans o bé fet prevaler una raça determinada sobre les altres, si la unitat de llengua no hagués buidat en un motlle únic el pensament nacional. Però un cop constituït, només la destrucció del poble pot anihilar-lo: caurà el Dret, emmudirà la llengua, s'esborrarà fins el record de la seva existència, però per dessota les ruïnes seguirà bategant l'esperit del poble presoner del Dret i la llengua i el poder d'un altre poble, però lluitant sempre i espiant l'hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica.

Però jo voldria per a la meva pàtria més encara que la seva llibertat. Jo voldria que Catalunya es penetrés bé de la significació i la transcendència d'aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquistarà la nacionalitat que es posi a l'avantguarda de l'estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.

El país de las mujeres

2011-04-14T21:51:00.004+02:00

És la Gioconda Belli una de les meves escriptores preferides, per la seva capacitat poètica ingent i per la seva prosa dolça i llibertària. Digué el Premi Nobel de Literatura de la Gioconda Belli que és una de les escriptores més enginyoses de Centreamèrica... un talent original i meravellosament lliure.

La seva última novel·la és El país de la mujeres, VI premi de novel·la La otra orilla, és una obra de política ficció. Ens trobem, novament, a Faguas, alter ego de la seva Nicaragua natal i per extensió tota Llatinoamèrica. Som tot just a la celebració del segon aniversari de la victòria del PIE a les eleccions i la consegüent proclamació de la Viviana Sansón com a presidenta del país. Viurem com hi ha un intent de trencar amb la utopia política que representa el programa del PIE -Partido de la Izquierda Erótica- amb un atemptat envers la presidenta Sansón.

La novel·la transcorre entre el limbe del coma de la presidenta (crec que està molt ben trobat i utilitzat el concepte de El galerón) i els records de la seva vida així com l'esdevenidor de Faguas i del govern del PIE una vegada perpetrat l'atemptat. Sense ésser la millor novel·la de l'autora és una obra molt recomanable tant a nivell literari com a nivell d'assaig polític. La prosa de Belli torna a ésser dolça i gairebé d'una lividesa que ens fa passar pàgines sense adonar-nos al mateix temps que ens fa una reflexió, i ens hauria de fer que nosaltres també ho féssim al mateix temps si no som cossos inerts, respecte les polítiques que hem anat vivint des de fa molt de temps.

És una novel·la que vull recomanar a tothom, home o dona, políticament actiu o políticament passiu: crec que és una lectura molt agradable i pot ésser molt profitosa. A mi, m'hagués agradat i molt un govern del PIE i el seu “felicismo”.

Ressenyar que el PIE fou una iniciativa que existí, de forma lleugerament diferent a la que es mostra a la novel·la, com l'autora ens comenta als agraïments.

P.S.: He intentat no fer cap comentari que pogués comprometi la lectura de qui no ho hagi fet. Aquests podrien aparèixer en base a les vostres respostes si és que hi ha comentaris al llibre.

P.S.II: la pàgina de la Gioconda Belli a The Guardian i la seva a Nuevo Diario.

Crítica de Gang Bang (Obert fins a l'hora de l'Àngelus)

2011-04-07T18:49:00.003+02:00

Ahir vàrem assistir al TNC per veure Gang Bang (Obert fins a l'hora de l'Àngelus) de Josep Maria Miró i Codina dins del projecte T6. L'obra, que ha fet córrer més tinta per motius aliens, és correcte, però no acaba d'ésser una obra rodona. La primera sensació que et queda al acabar de viure-la és que pretén comunicar tantes coses que no aconsegueix profunditzar-ne tant com desitjaria; a més, et resta al cos la sensació que és un pèl llarga degut a que hi ha diàlegs que s'eternitzen per arribar a una frase, a una conclusió que el justifica. Millor que anem a pams.

Advertència: a partir d'aquest moment es parlarà de situacions que es viuen a l'obra, si teniu intenció de veure-la millor que espereu a llegir aquest comentari una vegada ho hagueu fet.

La història transcorre la vigília de la consagració de la Sagrada Família com a Basílica. Aquest fet, que alguns, prèvia visió de l'obra, han utilitzat com a excusa per llançar totes les armes llancívoles vers l'autor i la institució per anticlerical, és excusa per elevar el nombre de persones en trànsit per la ciutat. Podia haver utilitzat qualssevol dels congressos que es realitzen a Barcelona? Sí, tal vegada; però tampoc és cap crim parlar obertament de la multinacional de la fe (o d'una d'elles). De fet, la fe és un dels molts elements dels que vol tractar l'obra. Vol parlar també de la família, de la política, del compromís, de les relacions humanes i la seva fragilitat (paraules del propi autor); és a dir del trànsit de la vida i de solitud i el sentiment de pèrdua amb que moltes persones realitzen aquest trànsit.

Gang bang és una pràctica sexual en que un home o una dona “cedeix” el seu cos perquè d'altres, en número indeterminat, o si més no, quantiós, facin el que vulguin amb ells (tot un subgènere propi de la pornografia, per cert); i, més enllà del fet que un noi celebra el seu divuitè aniversari regalant-se'n un, podria esdevenir metàfora del que desitja ésser l'obra: el text seria el noi, i cadascuna de les idees de les que es vol parlar és un dels molts homes que faran cua per ejacular en ell aquella nit, esperant, en aquest cas d'autoria, que cadascuna de les lleterades esdevingui una llavor que germini a l'obra.

Diuen que moltes primeres obres, no seria el cas, pequen d'un desig excessiu de transmetre reflexions; i acaba semblant que això li succeeix a l'obra. Tant és així que l'hora i cinquanta minuts de durada poden arribar a fer-se excessius; hi ha diàlegs, especialment des de la meitat de l'obra cap al seu desenllaç, que semblen o no quallar amb la resta del text, o que són més extensos del que caldria, com he dit abans, perquè s'allarguen per arribar a la conclusió, o perquè l'obra va divagant entre diferents costes i acaba brandant. També afecta molt en aquesta direcció el fet que s'iniciï, clarament, com una obra còmica, però cada vegada vagi derivant cap a una tragèdia gairebé existencialista, tot i que intenta mantenir el toc humorístic. I no podem obviar que les fronteres són llocs difícil de transitar. A més, sembla que a mesura que disminueix la intensitat còmica, dismuneix també la qualitat del text; ja que l'inici de l'obra és fulgurantmant prometedor.

Com difícil és transitar per La Llum, el local on situa l'acció, durant aquesta nit. La Llum és un local gay on tot tipus d'homes cerquen experiències sexuals; ara bé, en molts moments, se'ns tracta de mostrar com a la (possible) vista de tothom el que es cerca és una mica d'intimitat. Avui en dia som incapaços de trobar aquest espai i aquest moment per ésser sols amb nosaltres mateixos o només amb algú amb qui compartir-ho. Seria, revertint l'adagi, perquè es parla de sexe quan es cerca amor. Per això La Llum, aquesta que tots cerquem que ens il·lumini, no és sinó un infern es suposada oposició a allò que representaria, si no hagués sigut degradat, com tot, el proper temple. Aquest davallar als inferns se'ns mostra amb l'escala a part posterior de l'escenari i amb el semàfor per a vianants en verd; són sempre obertes les portes de l'infern? Aquest infern que no deixa d'ésser una representació de la mercantilització absoluta que tot ha patit en l'actual societat, aquí reflectit en les sensacions i el sexe.

Cal reconèixer, emperò, que La Llum és el gran actiu d'aquesta obra, tant a nivell textual com a nivell escenogràfic. Tot l'elenc és un conjunt de secundaris respecte aquest protagonista que és el local, i del qual cal valorar molt positivament l'escenografia i la il·luminació. Tant és així que, degut a la meva posició al pati de butaques, en un moment l'obra em va permetre redescobrir l'element voyeur del teatre: darrera la mampara de fusta, mentre quelcom succeeix en una altra part del local/escenari, un dels personatges es baixa els calçotets per donar pel cul un altre; el fet de veure-ho mig d'esquitllentes et feia ficar més endins (perdoneu la broma fàcil) de la situació i recordar que en el teatre veiem i vivim la vida d'altri.

Respecte els personatges i les seves circumstàncies/situacions crec que manca versemblança i, possiblement, aquest sigui el gran problema de l'obra: no me la crec. El conjunt és creïble, però quan furgues una mica en la pàtina dels qui transiten el local descobreixes que aquest conjunt s'esquerda i grinyola en excés (suposo que com un orgasme mal fingit), i això és el que pot fer que el regust de boca no sigui excessivament dolç i la valoració del conjunt sigui: bé, però podia haver sigut millor. Paradoxalment simptomàtic d'això és l'ensorrament de la torre. Acceptem la seva simbologia com a caiguda i ensorrament del valors, referents morals i no morals de la nostra societat, però el fet que el món no hagi reaccionat envers això és tan poc digeriblement creïble que li resta potència a la versemblança. De fet, els personatges sense ésser lineals ni maniqueus, hi ha moments que semblen més esbossos que quadres acabats.

L'Adela, la propietària del local, és la imatge de l'espill de la frustració. Atrapada entre la seva entrega al local, on exerceix de mare dels perduts o trobats de la clientela i la dedicació a un pare senil. El personatge, molt ben defensat per Àngels Poch, ens mostra els estralls de no saber decidir què volem, realment fer, i acceptar un fat que ens cau imposat.

Del Pere, correcte Jordi Figueras, podem dir que és el personatge que navega més a la deriva, tant que arriba a estavellar-se al final amb la seva confessió davant en Moi. És la recerca de perdó per les errades passades, i per la no acceptació de les realitats, pròpies o alienes. Se'm fa excessivament llarg el seu deambulant divagar vora la barra esperant descobrir si el noi del gangbang és el seu fill o no. És un personatge perdut, no per no trobat el seu lloc al món sinó a l'obra, gairebé malversat, tot i tenir un inici molt prometedor. Ens estem preguntant en mans de qui deixem l'educació dels nostres fills?

En Víctor i en Toni són la mostra de les dobles morals, en aquest cas des de la vessant de l'staff polític. De melic en amunt sóc quelcom i l'oposat de melic en avall, o de dia i de nit; podem extrapolar, per tant, que cara el públic (ciutadania) i cara el poder. De fet en Víctor, personatge ben caracteritzat per en Xavier Pujolràs, ens reconeixerà que al cap i a la fi s'ha cansat de totes i cadascuna de les fílies. Tantes coses podem aconseguir avui en dia que ens cansem de tot massa ràpid i res ens satisfà? En Toni, correcte David Vert, acabarà veient que sols els diners mouran el món, hi hagi qui hagi, peti qui peti. Total, si ara no podem, ja tornarem a cercar la torre.

L'Anna, no és el millor paper que li he vist a la Rosa Boladeras, em sembla un personatge excessivament naïf: la seva funció ens mostrar-nos que tot pot passar perquè tot ja està fotut. El moment de l'eix de la terra, i vaig riure, ho reconec obertament, em sembla gairebé infantil.

L'aparició de la Maria Teresa, una molt entregada Anna Moliner, però un paper massa petit per ella, és un gran moment: el seu deliri extàsic més extàtic amb els seus cants és senzillament delirant. Ara bé, en contrapartida, la seva reconversió no m'és creïble i em fa caure el personatge; tot i que el defensiu atac final al Sergi és també molt divertit.

El Sergi, un molt encertat Joan Negrié, especialment també com a Thomas, és el personatge odiós: la mostra dels tots els salvapàtries que hem tingut i tenim, i en són masses i alguns amb massa actualitat, al nostre país. Un dels personatges que més em va agradar de l'obra.

Un capítol especial mereix en Ricard, un gran Oriol Genís (també com a Josep). El personatge del primer i l'últim a arribar, empresari d'èxit amb una dèria absoluta per prendre diners a tothom tothora (no és aquest el pa nostre de cada dia?) crec que és un dels grans encerts de l'obra. Absolutament sublim és el seu moment d'exaltació nacional (amb tres himnes) mentre és feliç sota una triple pluja dorada. La seva recerca infatigable hauria de resumir tota la l'obra: aquest trànsit de cerca dels nostres inabastables, que potser ho són perquè no hem sabut ni on, ni com ni amb qui fer-ho.

En Moi, també passa amb en Pol, tots dos interpretats per un fluixet Òscar Castellví, són els personatges menys reeixits de l'obra. No vaig acabar de trobar-li el punt al Moi, el noi del gangbang. Potser és el jovent perdut, sense objectius ni esperances, però no el vaig veure ben dibuixat. Una llàstima. La seva conversa amb en Pere al final podia haver sigut més sucosa.

Per enllestir aquesta excessivament llarga diatriba respecte l'obra sols vull afegir una idea més: Molta gent digué respecte Vimbodí vs. Praga que una obra del Projecte T6 havia d'arriscar més (jo crec que les obres arriscades no s'han de cercar en un teatre nacional sinó en les grans sales de mitjà o petit format), bé, aquí tenim una obra que potser més involuntàriament del que es desitjava, arrisca, potser més en el continent que en el contingut. Era un risc mesurat (desmesurats, o millor dit, imbècils, són uns altres), però que em sembla ben trobat per la sala Tallers del TNC.

Tot i que sigui una obra a la que potser li faltava una petita retallada i que no sigui perfecta, que pugui ésser com una llarga conversa de matinada on es tracten molts temes i mai s'acaba en res, jo us recomanaria que féssiu una visita a La Llum. Heu de fer res millor entre completes i tertia?

P.S.: em sembla absolutament sublim la descontextualització de les paraules santsoaprianes per aplicar-les al gangbang (alguns parlaran de manca de respecte, jo ho trobo com la vessant artística de la humanitat):

Preneu-me i mengeu-me tots,

que aquest és el meu cos entregat per vosaltres.

P.S.II: per si algú es sent ferit, la direcció del TNC ja adverteix que el text pot ferir certes sensibilitats, ja es va fer amb Temps real per ésser violenta. Amb ironia els actors han comentat que a l'obra també es fuma (en aquella època es podia fer als locals); tot i que, òbviament "són herbes de pastor".

Fotografia de David Ruano font TNC

21 de març Dia Mundial de la Poesia

2011-03-21T19:31:00.004+01:00

Avui 21 de març ha arribat la primavera i a més és el Dia Mundial de la Poesia declarat per la UNESCO.

Potser encara ens cal recordar que la Poesia és una arma carregada de futur, i cal permetre-li entrar a la nostra vida cada dia.

Poesia: una visió personal

Marta Pessarrodona. Fotografia: Institució de les Lletres Catalanes / Txema Salvan

Al principi hi havia la Paraula
Sant Joan 1:1

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.

Podeu seguir els actes al blog http://diamundialpoesia.wordpress.com/

Olc la vida. Ols el sexe.

2011-03-11T12:44:00.006+01:00

Pot ésser la paraula eròticament suggeridora? Per descomptat!

Pot la paraula ésser eròticament filosòfica? Per què no?

La capacitat del gran Andrés i Estellés per copsar els instants quotidians i dotar-los de la màgia de la paraula poètica potser no és tan coneguda, tot i els esforços per exemple d'un altre gran, i no sempre valorat com cal Ovidi, com caldria. Aquest sonet ens mostra com es pot fer solcar el món de la reflexió mitjançant el vaixell de la imaginació...

Recorda un nom: Illetes. En Illetes,

al rei En Pere docte, li oferiren maduixes.

Quina alegria de maduixes noves.

La llum d'Illetes. (Música de Gerswhinn).

Vares filmar, de cap a peus, el cos

d'una danesa recolzada en una

roca. Duia shorts blancs, una camisa

nuada exactament sobre el melic.

Era la vida. Fou una danesa.

La vida no té pàtria. On dius la vida,

posem el sexe. I què? Tampoc té pàtria.

Olc la vida. Ols el sexe. Et desorbita

una proximitat de pits, diríem.

La vida és la unitat. Vols dir el coit.

Vicent Andrés i Estellés

Sonets mallorquins

P.S.: Amb quina imatge haguéssiu il·lustrat aquest text?

El tiempo entre costuras

2011-02-20T01:23:00.002+01:00

És una sentència poderosa: el temps entre costures. Té una força màgica considerable. Si tanques els ulls i amolles amarres podràs sentir com el temps es corporifica i et bressola mentre ressegueix la teva pell i dibuixa les cicatrius que la vida t'ha regalat.

I sí, El tiempo entre costuras és una bona novel·la on se'ns narren uns records viscuts, perquè la vida de Sira és una vida viscuda, una vida digne d'ésser narrada com a novel·la o fins i tot com les grans obres mestres del cinema americà de la meitat del segle passat.

Una màquina de escribir reventó mi destino. Una de les més grans virtuts d'aquest llibre és que t'atrapa des de l'inici i no et deixa escapar en cap moment. L'anterior és la seva primera frase. Oi que vols saber quin era i quin acabà essent aquest destí? Doncs sols cal que agafis la novel·a de María Dueñas i et deixis seduir; i el més fàcil és que siguis seduït.

Un breu apunt, ma mare havia llegit el llibre demanant-lo, i esperant-lo mesos, a la biblioteca. En acabar em va dir que sí, que li havia agradat i que podria intentar llegir-me'l, per una sèrie de circumstàncies tenia una setmana per fer-ho. En cinc dies i mig ja l'havia devorat; o, tal vegada, havia sigut el llibre qui m'havia devorat a mi?

Potser sou d'aquelles persones que agafeu certa mandra a un llibre per l'únic fet d'haver esdevingut un best-seller. Potser caldrà recordar que no sempre vendes i qualitat han set renyides, exempli gratia les novel·les de Dickens. O tal vegada recordar com fa anys i anys que els novel·les de Dumas han enganxat lectors i ho continuaran fent. És cert que moltes vegades sí han sigut renyides i en d'altres que hom no acaba d'entendre com i per què s'ha produït el fenomen. En aquest cas jo l'únic que puc dir és que la novel·la es mereix l'èxit aconseguit; si més no, jo l'he gaudida.

La Sira Quiroga comença la història que ens narra com una jove costurera de vint anys al Madrid previ a l'esclat de la guerra civil espanyola i l'acaba essent una dona totalment diferent. Una dona que ha viscut no una senzilla vida sinó una convulsa vida digna d'ésser narrada.

Poca cosa més es pot explicar de l'argument si no volem desvetllar res més. Així que a partir d'ara si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, vés al final del text.

Us semblen creïbles els canvis que porten la Sira fins a l'Arish? A mi sí. La història pot ésser una ficció i potser hi haurà qui afirmarà no podria ésser verídica, però per a mi és creïble com la joveneta que sols viu per cosir al taller i somniar amb la seva futura, imminentment, vida amb l'Ignacio acabi esdevenint una membre del Servei Britànic.

Potser les descripcions dels personatges no són exhaustives però serveixen per descobrir com són i com van essent modelats per les vicissituds que els assolen. Així podem entendre com la Sira feliç amb l'Ignacio cau sota l'embruix del Ramiro i acaba en un rampell esbojarrat deixant-ho tot per seguir-lo fins a la fi de l'Infern. Quantes vegades no ha passat això?

I la marxa de l'Ignacio, totalment cinematogràfica, que tan “tramposament”, com en els millors fulletons, es recupera en el moment de sentir-se perseguida. Brillant metàfora respecte que les nostres pròpies pors i els nostres propis records poden ésser els pitjors fantasmes i el més perillosos dracs.

M'agraden les recreacions de les ciutats. Pots sentir la vida desinhibida a Tànger, l'exotisme africà a Tànger, la misèria de la negra Espanya a Madrid i sentir Portugal en la seva visita a l'empresari Da Silva.

Podria dir moltes coses que m'agraden. Des dels personatges: la Sira és per enamorar-se,;el surrealista, però real, personatge de Rosalinda; sorprenent com aconseguir que un ministre franquista, com en el cas del poc conegut Beigbeder, se'ns faci amable a la vista;el perfecte funcionament del servei britànic i el flegmàtic Hillgarth; la parella que acabarien formant sa mare i la Matutera; fins els ambients: les descripcions dels vestits; les situacions surrealistes i gairebé irreals de les festes i certs modus vivendi; els diàlegs...

D'altres poden semblar tan irreals que tot i que et diguin que hagi sigut recreacions d'actes reals et semblen massa increïbles com per ésser reals, però tot i això te'ls arribes a creure: com la trobada inicial amb el pare, el bon tracte inicial del comisari Vázquez, la confecció del Delphos i especialment la marxa amb les armes. Però tot i això, en tot moment la novel·la és creïble i la devores amb fruïció. Potser tampoc m'acaba de convèncer la constant traducció que fa la Rosalinda, sublim personatge, de les seves paraules en altres llengües (tot i que entens que cal pel fàcil desenvolupament de la lectura).

Un altre aspecte que m'ha agradat molt és l'epíleg. Aquesta forma de tancar la història en la que recorda què fou després dels personatges reals i com ens deixa en el suspens de què fou de la parella Sira-Marcus. L'últim paràgraf em sembla genial:

Nuestros destinos pudieron ser éstos o pudieron ser otros del todo distintos porque lo que de nosotros fue en ningún sitio quedó recogido. Tal vez ni siquiera llegamos a existir. O quizá sí lo hicimos, pero nadie percibió nuestra presencia. Al fin y al cabo, nos mantuvimos siempre en el envés de la historia, activamente invisibles en aquel tiempo que vivimos entre costuras.

Avui sí us demano la vostra opinió respecte la novel·la.

Si algú havia abandonat la lectura pot reincorporar-se ara.

Per tancar i resumint, m'agrada la novel·la: l'he gaudida. La trobo creïble; és una molt interessant barreja entre història d'amor, narració històrica, certa dosi de novel·la negra. Una novel·la que enganxa des del primer moment (a més sap jugar a deixar-te falsament penjat al final de cada capítol perquè continuïs llegint). Sense que te n'adonis l'hauràs encetat com la idea per un patró i l'hauràs acabat vestit per una nit especial. Us la recomano, i si ja l'heu llegida feu-nos partícips de la vostra opinió.

Us deixo l'enllaç al blog del llibre amb comentaris i fotografies molt interessants.

Vimbodí vs. Praga

2011-02-15T18:26:00.006+01:00

Trobo una molt bona pensada el concepte T6 del TNC. Som un país que estima el teatre i que gaudeix veient-ne, una demostració é

s com continuen, tot i la tant fotuda crisi, obrint-se sales de petit format que permeten mantenir viu i amb bona salut (tal vegada sigui aquell concepte de la mala salut de ferro) el teixit de la nostra dramatúrgia. Sé que hi ha molta gent crítica amb la direcció i gestió

del TNC, però en general, ara per ara, sóc bastant benèvol amb la seva trajectòria. I, tornant al concepte T6, trobo interessant l'existència d'aquest grup seleccionat d'autors-directors amb una companyia amb una base actoral estable. Òbviament, sorgiran coses millors que d'altres, però això és part intrínseca del procés creatiu. Genis sempre n'hi ha pocs, el que cal és tractar de donar vies per mantenir viva la nostra flama creativa.

La història [com el comentari s'escriu una vegada ja han acabat les funcions programades al TNC no hi ha risc, ara mateix, qui sap en un futur, d'spoilers] ens la narra l'Ariadna (una correcte Maria Molins molt creïble en el seu paper). Ha sigut el seu any feliç (tot i que ens mostrarà, que la vida és com Jano, i sempre té dos rostres; així que no podem oblidar el costat amagat -per què fosc?- de la Lluna). Una vegada acabada les festes majors, és el moment de plantejar què fer cara l'any vinent. Ara bé, els poulidors del carrer Praga volen guanyar, d'una maleïda vegada els eterns vencedors del carrer Duero; però topen amb un petit gran problema: el torn rotatiu de tria de temàtica recau en l'Ariadna, qui no gaudeix de la confiança manifesta dels seus companys; especialment vist el gran premi que suposa guanyar aquesta nova edició. Però ja sabem que com diu la rumba, molt arrelada també al barri de la vil·la de Gràcia: sorpresas te da la vida... I sí, Paf, era un drac màgic...

Els poetes és possible que sols siguin uns mentiders empedreïts, però tal vegada, les seves paraules no siguin únicament castells a l'aire... Per tant, podria ésser cert que els nostres dracs estiguin esperant esdevenir princeses; o, potser, dormen un son no etern del que despertaran per dur-nos a la victòria...

Però cal creure en el poder de la màgia per deixar que esdevinguin reals els seus somnis. I de vegades els descreguts acaben creient. Semblava que les pors es dissoldrien com la boira quan bufa el vent.

Paral·lelament, ens apareixerà la Pilar (una magnífica -per què ja no és novetat?- Anna Moliner) per tractar d'engalanar el carrer Vimbodí. La Pilar és una malalta terminal de càncer a qui la seva família tracta de donar-li un últim regal.

Els anhels. Són els veritables motors de la nostra existència? Són aquests desigs la nostra diferència respecte la resta d'éssers vius? La possibilitat de plantejar-nos, i arribar a contestar, la pregunta de Què voldries fer si sabessis propera l'hora de la teva mort? De fet, com a animals que tenen consciència de la seva mortalitat, la nostra és una existència basada en la resposta diària a aquesta pregunta; tot i que sense saber quan caurà l'espasa de Damocles. Qui sap si per poder fer front a la por inherent a la solitud de la mort o per desitjar poder perpetrar aquests anhels, som necessitats d'éssers propers i estimats.

Dos mons aparentment distants convergeixen en la realització d'un somni. I amb elles podrem veure els fantasmes que tothom amaga sota la pell. El desig desfermat de guanyar, ara sí, al preu que sigui, farà que els companys de l'Ariadna la traeixin pel aconseguir el disseny de la Pilar, aquell que ells, per desconeixement i manca d'esperit creatiu, havien rebutjat. No és coincidència qui entén el significat de la proposta de la Pilar.

M'agradà com és l'exposició dels personatges. Amb breu pinzellades aconsegueixes descobrir com són, en termes generals, tot i les seves mil corbes amagades, els seus caràcters.

Abans de solcar cap el comentari del desenllaç de l'obra, critiquem-la:

A mi em va agradar. Vaig gaudir amb la seva representació. Crec que el text és força bo i no es fa pesat, així que l'hora cinquanta minuts passen agradablement. És una comèdia molt agradable per fruir una estona i, que si volem cercar-li les voltes, podem trobar unes reflexions per poder fer; i el punt tràgic crec que està força ben tractat. És una ficció que tot i que saps que no és certa et resulta perfectament creïble.

L'escenografia trobo que és encertada: aquest espai (gairebé) únic on passa tot ens introdueix en el familiar món associatiu d'aquestes persones. Un espai ple de detalls a cercar com amb aquella mà groga dient adéu, ens va sentir realment dins del temps i l'espai de l'obra. Així com força aconseguit el vestuari per referenciar cada personatge. Així com les diferents “parles” dels mateixos (tot i que això són figues d'un altre paner: hom entén que, afortunadament, hi ha parles diferents dins el català, però algunes no són parles sinó “malparles”...).

M'agradà el personatge de la Pilar (impressionat Anna Moliner), amb una caracterització perfecta. Els malalts terminals volen viure el temps que els resta, no morir-lo en vida abans de temps. Ella, la malaltia de la qual és el macguffin que ho genera tot, podríem consider-la de tornada de tot, pel fet de marxar aviat, és el motor ocult d'aquesta història de l'Ariadna. Ambdues són pols oposats, potser per això seran capaces d'entendre's entre elles, tot i que el veritable fet sigui la sinceritat que aconsegueixen mostrar-se.

Una menció especial mereixen les actrius i els actors que doblen paper i que no sols han de mudar de pell sinó d'esperit diverses vegades en l'obra. Més enllà de les realitats imposades, i de la tradició de representar diferents papers, ho trobo un encert ja que ens mostra com en un joc d'espills que mai ningú no és un personatge pla, sinó que tenim arestes que no sempre es mostren.

M'agradà la Mercè Boher en el personatge de la Berta, especialment en l'escena que espera girada cap a la paret que acabi una discussió de la família de la Pilar. Els que podíem veure-li la cara podíem veure l'expressió de qui pateix aquestes situacions. A més, la seva defensa per un català correcte és una joia. Gràcies pel moment Heu de! Aquest Heu de! hauria de passar als annals de la història del teatre. És necessari fer una defensa de la nostra llengua i recordar que la millor defensa és tractar de mantenir-la viva i cuidar-la i demanar respecte envers ella.

No sols la Berta, sinó tot el grup de Praga, exceptuant l'Ariadna, ens mostren que ens movem pels nostres egoistes, No ho eren també així els gens?, interessos. El David (molt correcte en els seus dos papers, tot i que potser m'agradà més com a Mario) ens mostra com podem ésser molt comprensius, però fins el límit d'allò que ens toca realment les nostres línies vermelles. A més, la seva pèrdua d'estreps ens permet recuperar les ¿sinceres? crítiques a la Berta per parlar “dels del càncer”. Mentre mantenim els tabús a la parla i seguim fent ús d'eufemismes demostrem que no volem acceptar les realitats tal i com són. Vivim entre les mentides i les mitges veritats... I, com la Pilar, no cerquen llàstima i compassió, cerquen poden viure.

Voldria fer esment també de la Rosa Bolanderas com a Mònica (Com no es mata amb aquells talons?) un paper que no és tan fàcil com pot semblar i que dota d'una comicitat molt interessant. Del Joan Negrí com a Fidel, un personatge entranyable i necessari i ben resolt. I no podria obviar l'Oriol Genís com a Ciscu.

I arribem al desenllaç. I sí, Paf era un drac màgic... És cert que, possiblement tot, és força previsible, però això no li resta ni credibilitat, veracitat ni autenticitat a l'obra. I de fet, m'agradà molt, moltíssim, l'instant final: el moment en que l'Ariadna ens narra des de la gairebé foscor (un artefacte molt ben trobat per aquesta veu narrativa) el final de la història i de la Pilar (punt àlgid de la tragèdia que podria trencar la pau de la comèdia) és un instant de tremolor d'ulls (potser perquè alguns hem viscut tristes situacions que es corporifiquen a la memòria en aquell moment); però que la pluja de càrregues de cafès dota d'una felicitat final deliciosa.

Resumint i per tancar: Felicitats i gràcies!

P.S.: M'agradaria saber què els va dir l'Anna Lizaran al acabar l'obra?

Totes les fotografies són realitzades i tenen © de David Ruano i TNC, excepte la primera només de TNC. Són extretes de la pàgina de premsa de l'obra. En la mateixa pàgina podeu veure el tràiler i petits fragments.

Les hores soterrades

2011-01-23T19:37:00.000+01:00

Passejant per la biblioteca va llambregar-me Les hores soterrades de Delphine de Vigan. Havent gaudit moltíssim amb la lectura de la seva novel·la No i jo, vaig agafar el llibre sense ni llegir la sinopsi de la contraportada.

Ha sigut una petita decepció; no perquè la novel·la sigui dolenta, sinó que potser m'havia agradat massa l'altre i esperava quelcom del mateix nivell. Aquesta vegada la seva prosa de frases curtes, fins i tot massa curtes, no ha acabat de captivar-me tant. I no dic pas que la novel·la sigui dolenta, ans al contrari, crec que es força recomanable, però potser havia depositat masses esperances.

Les hores soterrades són les hores viscudes per tantes persones anònimes a les ciutats; són aquestes hores, vint-i-quatre cada dia, en que més que viure és sobreviu, són les hores on cal fer front al trencament dels desigs, a la descoberta de la no realització dels somnis, a la desfeta, a la necessitat de seguir perquè no hi ha cap altra opció.

La ciutat és i ho seguirà essent sempre, perquè és un ens que necessita perpetuar-se i ja no pot fer altra cosa que mantenir-se; i el nostre afany li ha donat la seva capacitat per fer-ho. Qui viu les hores il·luminades ho veu com el creixement tissular, qui ho fa des de les hores soterrades ho veu com el creixement cancerós. Perquè la ciutat sempre imposaria la seva cadència, la seva pressa i les seves hores d'afluència, que continuaria ignorant els milers de trajectòries solitàries, a l'interstici de les quals no hi ha res, només buit o bé una guspira que de seguida s'esvaeix.

Hi ha dies en què la ciutat està tan tensa que que a cada cruïlla sembla que hagi de passar alguna cosa. Alguna cosa greu, irreparable. I succeix, i llavors, pot ésser que no hi hagi marxa enrere. Per això la Mathilde ja no pot suportar la situació de mobbing a la que s'ha vista abocada. Les seves vint-i-quatre hores soterrades que viurem en viu i en directe són les de la reflexió de Sísif plantejant-se per què es troba en aquesta situació. És la nàufrag que no vol ésser engolida per les onades, sense saber què succeí en el vaixell; o potser sense saber què li succeí a la barca que havia fet quan vivia a l'illa després del naufragi.

Hi ha dies en què la ciutat està tan tensa que que a cada cruïlla sembla que hagi de passar alguna cosa. Alguna cosa greu, irreparable. I succeix, i llavors, pot ésser que no hi hagi marxa enrere. Per això en Thibault no sap com sobreviurà com a metge d'urgències en el seu cotxe de visita en visita ara que ha tallat amb la Lila. Es sent pitjor que en una victòria pírrica. És el nàufrag que no vol ésser engolit per les onades, sense saber què succeí en el vaixell; o potser sense saber què li succeí a la barca que havia fet quan vivia a l'illa després del naufragi.

La Mathilde i el Thibault no es coneixen, i vivint a París sembla difícil que pugiuin ensopegar aquest vint de maig vivint cadascun les seves hores soterrades. Però tot i les seves situacions, engolides en la gran ciutat, somnien veure la llum i tornar a poder somriure. Serem espectadors silents de l'eloqüència de les seves ànimes.

LES HORES SOTERRRADES

Les heures souterraines

Delphine de Vigan

traducció Ona Rius Piqué

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6660-8

L'estrany cas del Dr. Jekyll i el Sr.Hyde

2011-01-22T19:34:00.000+01:00

Hi ha llibres que la tradició ha fet que restin destinats a un públic juvenil quan són perfectament, i necessàriament, lectures per a un públic adult, també. A més succeeix molt sovint que una obra passa a formar part del imaginari col·lectiu però no ha travessat les portes del món individual propi, o, ho ha fet, en versions esbiaixades. Una d'aquestes obres és L'estrany cas del Dr. Jekyll i el Dr. Hyde de Robert Louis Stevenson.

Aquest clàssic de 1886 és una reflexió al voltant de la dualitat de cadascun de nosaltres, de l'eterna lluita entre el bé i el mal, o, millor dit, de les nostres idees al seu respecte. És per això, també, una crònica i crítica a la seva pròpia època, la victoriana, i com hereu de les idees romàntiques i dels canvis polítics i socials, una reflexió respecte les dualitats entre classes reprimides i benestants, entre el que havia de significar i realment fou la revolució industrial.

La novel·la, no per, teòricament, coneguda deixar d'atrapar-nos, ans al contrari, des del principi. L'autor sap estructurar l'obra per mantenir-nos enganxats al paper. És una obra mestra on mitjançant la figura de la metamorfosi ens permet enfrontar les realitats aparent i oculta, ambdues vives i reals, i fer-nos dubtar respecte la integritat ,moral i física, de l'ésser humà.

Una lectura absolutament necessària.

Diré que he pogut gaudir de la seva lectura en la traducció de Mireia Porta i Arnau publicada per l'Editorial Bambú en la seva col·lecció Lletres Majúscules amb una introducció i un quadern documental, molt interessant, de Ramón Alcín i Raúl Alcín, i les il·lustracions de Fernando Vicente.

O rei o res!

2011-01-21T19:30:00.000+01:00

Un dels períodes històrics del nostre país que sempre m'ha atret més és el que podem resumir en el Compromís de Casp; ja que tal i com afirma Jesús Mestre i Godes en el seu assaig El Compromís de Casp: «té una importància gran perquè oficialitza la fi de la dinastia pròpia, però també perquè fa llum sobre les causes reals que patia Catalunya ja de temps enrere». Potser és per això que fins i tot he tingut deliris literaris amb aquest període. Així que al descobrir aquesta novel·la d'història ficció, O rei o res! de Llorenç Capdevila, no podia deixar-la de banda.

La contraportada del llibre ens informa:

Lleida, 1412, poc després del Compromís de Casp. Guillemó, jove treballador del Bordell públic, assisteix a un abrandat sermó de fra Vicent Ferrer. Quan torna a casa es troba que han assassinat Serena, una jove prostituta de la qual estava enamorat.

Al mateix temps, el comte Jaume d'Urgell, que busca aliats per rebel·lar-se contra la decisió dels compromissaris que han entronitzat el seu rival Ferran d'Antequera, rep la notícia, al castell Formós de Balaguer, que el rei Martí l'Humà, abans de morir, va dictar en secret un testament que li és favorable. N'encarrega la recerca a un dels seus homes de confiança, un espia amb afecciona humanistes anomenat Arnau Ferro. No serà, però, l'únic que anirà darrere del document.

S'inicia, així, una trepidant persecució on alguns fan alhora de calador i de presa, i on tothom busca allò que no trobarà mai i troba allò que no cercava. Amor, traïció i misteri es barregen en una trama articulada al voltant d'un complex joc de relacions i camins que s'encreuen. L'aventura durà els personatges a recórrer un accidentat trajecte que passarà per Montblanc, Tortosa, Peníscola o València

O rei o res! és una novel·la d'intriga i d'aventures en què el viatge físic corre paral·lel a un viatge interior, més subtil, dels protagonistes.

La novel·la, finalista del premi Nèstor Luján de de Novel·la Històrica 2002, és un entretingut “road book” a la recerca d'un document fantasma pels territoris de la Confederació Catalano-Aragonesa mentre els ecos de les disputes palatines es corporifiquen.

Els personatges centrals de la narració, amb certa tendència al traç maniqueu, són els elements ficticis que ens permetran seguir aquesta odissea medieval, tot i que aniran trobant-se amb personatges coneguts, poc dibuixants. Tot i la idea de partida ésser força estimulant, l'obra acaba essent una mica simple i, de vegades, massa “pel·liculera” en la seva senzillesa.

Sense arribar a ésser una ucronia és un text per passar l'estona i, fins i tot, deixar volar la imaginació i pensar què hauria pogut passar si la decisió pressa a Casp hagués sigut una altra.

lectura poètica el proper 3 de febrer

2011-01-19T17:52:00.004+01:00

El narrador ens presenta un viatge basat en la paraula. La veu tractarà de fer-nos vagarejar per altres mons i temps, un xiuxiueig als nostres records passats i futurs on apareixeran com oasis grans texts poètics.

Salpes amb nosaltres a solcar els jardins de mar i descobrir un oceà d'aromes amb la nau de la paraula?

Anirem informant més extensament als blogs.

Més informació de les Accions de Nit.

NUBES Aracaladanza

2011-01-11T19:27:00.003+01:00

La passada diada de Sant Esteve, per obra i gràcia del Caga Tió, la Raquel i jo vàrem poder gaudir de l'espectacle NUBES d'Aracaladanza a la sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors.

És curiós que sigui la primera vegada que en dos anys i mig anéssim junts a veure dansa, en aquest cas contemporània. A tots dos ens agrada, a més ella havia fet gimnàstica rítmica, però per ets i uts mai havíem acabat, encara, per anar junts a veure un espectacle d'aquestes característiques. Afortunadament, sabem que no serà pas l'únic.

L'obra sens presenta per a públic familiar a partir de 4 anys. I el cert és que hi havia força públic infantil que cal deixar palès es comportà molt millor que públic adult en altres espectacles artístics. El lema de l'obra és tot l'univers màgic de Magritte dalt de l'escenari.

És Nubes la segona part d'una trilogia d'espectacles inspirats en els mons creatius de pintor rellevants. El primer fou Pequeños paraísos inspirat en El jardí de les delícies d'El Bosco, i el següent ho serà en les creacions de Joan Miró. Cal citar que l'obra i la companyia han rebut importants premis.

Nubes són cinquanta minuts sense pausa d'imaginació desbordant. És endinsar-se en els meravellosos i màgics terrenys del Parnàs on el magí de la pintura i la dansa s'han desfermats i abraçats somnien junts. La veritat és que alguns de les onze passes que presenta el programa de vol són pura màgia. Des del primer instant ets sents atrapat i ets transportat a un món on tot és possible, on el surrealisme ha esdevingut quotidianitat i veure els cossos desplaçar-se per la força del ball, com el vent impulsa els velers, és el més natural.

Un espectacle digne d'ésser vist i gaudit, perfecte per petites criatures despertes capaces de somniar i adults com Wendy Darling que no han perdut la capacitat de viure mons màgics.

Es podrà tornar a gaudir els dies vint-i-sis i vint-i-set de març, amb tres sessions prèvies per a escolars. Absolutament recomanable!

llibres llegits durant el 2010

2010-12-31T23:55:00.040+01:00

El abanico de seda Lisa See (aquí)
La sombra del águila Arturo Pérez Reverte (aquí)
Quatre contes russos (aquí)
Alicia en Westminster Saki (aquí)
El país bajo mi piel Gioconda Belli (aquí)
T'he dit que em miris Bibiana Ballbè (aquí)
Un film (3000 metres) Víctor Català (Caterina Albert i Paradís) (aquí)
El clan de l'ós de les cavernes (Els fills de la terra I) Jean M. Auel (aquí)
El llibre d'or d'Astèrix i Obèlix René Gosciny i Albert Uderzo (aquí)
Demian Hermann Hesse (aquí)
La neu i altres complements circumstancials Xuan Bello (aquí)
Un viejo que leía novelas de amor Luis Sepúlveda (aquí)
El concierto y Cinco narraciones Harmut Lange (aquí)
Apocalipsi blanc Francesc Puigpelat (aquí)
Miracle a Llucmajor Sebastià Alzamora (aquí)
La vall dels cavalls (Els fills de la terra II) Jean M. Auel (aquí)
Algún amor que no mate (Trilogía de la Huida I) Dulce Chacón (aquí)
Blanca vuela mañana (Trilogía de la Huida II) Dulce Chacón (aquí)
Háblame, musa, de aquel varón (Trilogía de la Huida III) Dulce Chacón (aquí)
Autobiografía sin vida Félix de Azúa (aquí)
Les bruixes d'Arnes David Martí (aquí)
La promesa del ángel Frédéric Lenoir i Violette Cabesos (aquí)
Memòries d'Adrià Marguerite Yourcenar (aquí)
El déu de les coses petites Arundahti Roy (aquí)
Un abril encantado Elizabeth Von Arnim (comentari pendent)
Cercamón Lluís Racionero i Grau (comentari pendent)
Els jugadors de whist Vicenç Pagès Jordà (comentari pendent)
Sofía de los presagios Gioconda Belli (comentari pendent)
El petit príncep Antoine de Saint-Exupéry (comentari pendent)
Primera història d'Esther /+/ Antígona Salvador Espriu (comentari pendent)
Pedra foguera (Antologia de poesia jove dels Països Catalans) (comentari pendent)
Cartas de un asesino insignificante José Carlos Somoza (comentari pendent)
Dafne desvanecida José Carlos Somoza (comentari pendent)
Cielos de barro Dulce Chacón(comentari pendent)
L'últim patriarca Najat El Hachmi (comentari pendent)
Trece rosas rojas Carlos Fonseca (comentari pendent)
Homenatge a Catalunya George Orwell (comentari pendent)
Focs Marguerite Yourcenar (comentari pendent)
La cabra que hi havia Blanca Llum Vidal (comentari pendent)
Els altres Siba al-Harez (aquí)
Un ángel sin ala Paz Puente Greene (comentari pendent)
No i jo Delphine de Vigan (aquí)
Antichrista Amélie Nothomb (comentari pendent)
La ciudad sin tiempo Enrique Moriel (Francisco González Ledesma) (comentari pendent)
Mentre visqui un sol poeta Aleksandr S. Puixkin (comentari pendent)
Terra del foc Adam Zagajewski (comentari pendent)
Per què has deixat el cavall sol? Mahmud Darwix (comentari pendent)
Cicle líric Salvador Espriu (comentari pendent)
O rei o res! Llorenç Capdevila (aquí)

R.I.P. Enrique Morente

2010-12-13T23:59:00.002+01:00

Cada vegada que un artista mor naix una constel·lació. En moments com aquests hom desitjaria escoltar una veu amorosament maternal que ens digués això com un xiuxiueig agafat de la nit.

Gairebé a les cinc de la tarda, eran las cinco en punto de la tarde, es certificava la mort del cantaor Enrique Morente. Definir-lo com a “cantaor” és qualificar-lo únicament per la seva professió perquè la paraula que millor el podria definir seria Maestro per la seva capacitat per corporificar l'art.

Enrique Morente no fou simplement flamenco, com demostra la meravellosa pàgina d'homenatge que RTVE li ha dedicat; Enrique Morente era el matrimoni entre la música i la poesia, entre la veu i el sentiment, era el retrobament de les muses, era el vent fent carícia per fer camí fins la mar.

Com moltíssima gent vaig descobrir-lo en tot el seu esplendor amb Omega, un dels millors discs de la història de la música. La seva veu no m'era desconeguda, ma mare m'obrí al flamenc des de ben petit, però aquella joia ingent, ulterior regal per part de mons pares, em féu recuperar el gust pel flamenc i per l'experimentació: era la perfecta conjunció entre el flamenc, la poesia, el rock... era ajuntar tantes meravelles, i admirades per mi, en un epicentre bigbangnià. I ésser molt conscient del que s'estava fent: “Per mirar cap endavant cap mirar endarrere”.

La seva carrera és una senda plena del purisme clàssic del flamenc com si fos un paisatge que les aigües en el seu ballar constant, aquesta vegada seria en el seu cantar etern, modelen com les mans de l'orfebre donen vida al somni de la inspiració esquitxant-la amb els vents d'altres fonts, esdevenint pròxim horitzó on es troben el cel i la terra.

Avui les paraules, les barques dels poetes que ell tantes vegades havia permès que solquessin la vida, no volen sortir perquè saben que no podran dir res millor que el silenci ni que la seva música. Avui podem intentar glossar la seva carrera però sols podem restar en silenci amb la pell de gallina escoltant la seva música, el seu art etern.

R.I.P. Enrique Morente, Maestro, Grande entre los Grandes, La Voz Libre.

No i jo

2010-12-06T18:53:00.004+01:00

No i jo és una novel·la deliciosa. Breu i senzilla com els amors d'estiu, profunda i reflexiva com les llargues nit d'hivern junt la xemeneia mentre el vent li explica històries al vent.

Us confesso que he llegit, absolutament captivat, el llibre sentint cada paraula com si brollés del meu propi interior; captivat pels personatges, especialment per la Lou Bertignac, i per la dolçor de la narració, no sempre de la història.

Vaig trobar la seva referència en un arxiu de la llibreria Pròleg quan cercava la fotografia per il·lustrar l'entrada per Els altres. Era una nota molt breu però em va semblar interessant, tot i que poc deia, o poc vaig voler que digués. Vaig anar a la biblioteca a demanar-lo en préstec i vaig descobrir una joia.

La història de la No i la Lou és un conte de fades modern. És un fosc conte de fades ple de llum. La Lou és una noia de tretze anys que habita un món que no sent com a seu i que no la sent com a pròpia. El seu és un ambient familiar enrarit, el silenci els ha conquerit anormalment i tracten de viure la seva vida tractant d'acceptar la desgràcia i les conseqüències; però la Lou es sent oprimida, i sap que aquella no hauria d'ésser la seva vida, no així. A més, la seva intel·ligència, poc habitual, l'ha duta a ésser en una classe que no és la que li pertocaria per edat; i així, essent una persona tímida, com moltes vegades ho són els éssers assenyalats com a diferents, es troba amb majors dificultats en el seu àmbit que li hauria d'ésser llibertat i refugi. Però ella té somnis, desigs i anhels, tot i que també pors i fugides cap endavant. En una d'aquestes coneixerà la No, una noia més gran i sense sostre. Una altra ànima meravellosa però captada per una pàtina d'ombres que no deixen lluir tota la seva llum.

I... No, no puc continuar escrivint. Vull deixar-vos el plaer, per a mi molt gran, de descobrir com continua la novel·la.

De vegades us semblarà que esteu llegint un veritables conte de fades, d'altres tal vegada una tragèdia grega o potser Cims Borrascosos; però jo crec que us pot arribar a agradar molt aquesta novel·la de Delphine de Vigan on els personatges són ben dibuixats i te'ls creus, perquè la història és creïble, i la seva narració et captiva. Davant nostre tindrem, mirant-nos com quan mirem l'abisme, l'amistat i les relacions socials, la joventut i les ganes de canviar el món, el que hauria d'ésser i el que ha esdevingut, els somnis i els malsons de la realitat; en definitiva, la llum i la foscor.

Prepareu-vos a somriure, a plorar, a somniar, a deixar-vos seduir per la Lou i la Nolwenn...

En veure-la, seria fàcil de creure que acaba de tornar d'un llarg viatge, que ha creuat deserts i oceans, caminat descalça per viaranys de muntanya, fet quilòmetres de carreteres, trepitjat terres desconegudes. Torna de molt lluny.

Torna de territoris invisibles, i tanmateix tan a prop nostre.

P.S.: Trobo molt encertada la suggeridora portada.

No i jo (No et moi)

Traducció d'Ona Rius Piqué

Col·lecció El Balancí, 611

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6209-9

Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci orpiment, i a l'escola la seva intel·ligència precoç l'ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d'establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somniant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren.

I és aquí, a la parisenca estació d'Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestits bruts i l'expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria del món.

Novel·la d'aprenentatge, No i jo relata amb el to just i els sentiments sincers un somni d'adolescència sotmès a prova per la realitat.

«No i jo és un animal híbrid: agrada a adults i a adolescents; és elogiada pels llibreters, saludada per la premsa i reconeguda pels jurats literaris». Astrid Eliard, Le Figaro

Els altres

2010-11-22T17:15:00.001+01:00

Navegant per la xarxa cercant material relacionat amb la futura lectura poètica (3 de febrer, ja anirem informant) vaig trobar una referència (llàstima que l'hagi perduda) a un llibre que semblava interessant.

La novel·la en qüestió és Els altres (Al Akharoun) de Siba al-Harez, «que és el pseudònim amb que ha hagut d'amagar-se una jove saudita de 27 anys de la ciutat xiïta d'Al-Qatif per tal de poder escriure Els altres, la seva sorprenent primera novel·la, on ens ofereix un talent inqüestionable i una mirada nítida que ens revela, en una aclaparadora exhibició de perspicàcia i sofisticació, tots els secrets d'una de les societats més conservadores del nostre temps.»

Els altres és el crit de protesta d'una jove saudita contra la tirania d'una societat que condemna les dones a viure en un món tancat i reglamentat, en un permanent gineceu on no és gens estrany que les primeres aventures amoroses sorgeixin entre elles. Siba al-Harez ens introdueix en el món ocult de les dones lesbianes àrabs, posa al descobert les seves experiències, els seus pensaments i els seus anhels, i descriu sense embuts els seus desitjos i les seves passions. Tal com confessa la mateixa autora, Els altres no és sinó una resposta que neix del dolor i l'alienació de les dones àrabs. Ens diuen a la contracoberta de la novel·la.

Aquesta molt interessant novel·la s'inicia amb una cita de Jean-Paul Sartre, L'infern són els altres. Ara bé, ens podem plantejar la veracitat de la idea que aquesta sentència resumeix el llibre. És cert que durant tota la narració sentirem com els altres ens construeixen el nostre propi infern, però també és cert que durant tota la narració podem sentir com ens està plantejant fins a quin grau som responsables nosaltres mateixos de l'infern que permetem als altres construir-nos.

No podem obviar, emperò, que en el cas de les dones saudites, i de molts altres llocs al planeta (i no oblidem que estem a la setmana de la lluita contra la violència masclista) més enllà de l'infern que pot suposar les vicissituds pròpies existeix un desert erm que és la societat que les envolta i impedeix que puguin desenvolupar-se com a oasis, com a persones.

La protagonista ens narra les seves sensacions, els seus records d'una època vital, ens obre la seva ànima i ens mostra com ha sigut el camí per arribar a la seva situació personal actual. Així sabrem com es va trobar amb l'amor davant seu; com la tragèdia ha marcat el seu esperit; com s'ha relacionat, com ha hagut de fer-ho obligada i com ha pogut fer-ho quan volia trencar les normes, amb altres dones; com són les relacions (in)humanes en un entorn com el seu.

Carregada d'ironia, aquesta tràgica (i sí, és un cant) novel·la, que topa amb la polèmica tot i no cercar-la, ens mostra aquesta vida obligada de les dones tancades en el gineceu d'una societat masclista i classista. Trobarem pel camí cops i carícies; cops que fan sagnar i ens mostren una de les cares de l'amor, la seducció, la necessitat i la submissió, de vegades voluntàries, així com carícies que ens duen al paradís amb les hurís o a l'infern més descarnat i obscè. És una novel·la on podem descobrir, com deia aquella gran pel·lícula en la seva publicitat, que és possible trobar una flor en un femer.

Al igual que la llum pot travessar les aigües i donar vida, aquesta novel·la ens narra la cerca de la protagonista; de fet, tot el llibre és el seu camí de llambordes grogues per arribar fins l'amor. O potser l'amor, i totes les proves, moltes d'elles molt doloroses o com designis divins, inescrutablement incomprensibles, són el camí fins la dèlfica revelació de la pròpia ànima. Amb l'erotisme mostrant-se tal i com ella l'ha sentit, tal i com ha sigut viscut, amb les seves pulsions recorrent-li el cos, des del moment del descobriment, travessant el desert de la culpa, fins l'acceptació del plaer en el seu naixement del plaer; aquesta obra d'un cert lirisme en el seu racionalisme, ens mostra el camí de la protagonista, el seu dur vagarejar, la senda fins saber què som i qui som, què desitgem i què necessitem. Perquè potser entenent-nos i respectant-nos sabrem perquè desitgem allò que anhelem...

La novel·la ens fa travessar la nostra pròpia odissea i si l'hagués de resumir amb unes paraules serien:

Som les derrotes i el somni de la victòria, som el dolor i el desig de plaer, som el nostre cos quan el donem voluntàriament i deixem d'ésser-lo quan ens el prenen per la força o per l'ús de l'habitud, som el cos de l'altra persona quan volem estimar-la i deixem de ser-lo quan ambdues no ens podem entregar, som el record i la melangia de futur...

En definitiva Els altres és un llibre que tot i no ésser perfecte, potser de vegades peca d'ésser una primera obra, és una novel·la molt recomanable. Ara bé, no us deixeu entabanar per cap sinopsi, crítica ni tan sols per aquest comentari...

Títol: Al Akharoun

Autora: Siba al-Harez (2006)

traducció: Jaume Ferrer

Col·lecció Llarg Recorregut de Ediciones El Andén

ISBN: 978-84-92475-59-9

El déu de les coses petites

2010-11-22T14:08:00.003+01:00

El déu de les coses petites és la memorable història de tres generacions d'una família de l'estat de Kerala, al sud de l'Índia, que es dispersa per tot el món i es retroba a la terra natal. És la història de la nena anglesa, Sophie Mol, que mor ofegada al riu; la de dos bessons que han viscut 23 anys separats; la de la mare dels bessons, Ammu, i els seus amors furtius; la del germà d'Ammu, marxista educat a Oxford i divorciat d'una anglesa; la dels avis, que de joves van cultivar l'entomologia i les passions prohibides. Aquesta saga familiar és una mena de festí literari en què es barregen l'amor i la mort, les passions que trenquen tabús, la lluita per la justícia i la pèrdua de la innocència.

Aquesta és la sinopsi, a Butxaca 62 amb traducció de Pep Julià, de la novel·la The God of Small Things d'Arundhati Roi. I no es pot negar que sembla interessant. Però, tot i que vaig tornar a no deixar-me vèncer pels dubtes de si deixar la novel·la, el llibre no em va agradar, o millor dit: em va decepcionar. És cert que no va ser tan dolenta com em semblava quan em plantejava abandonar la seva lectura, però no m'ha acabat d'atrapar. Ha sigut dels llibres que desitges que s'acabi per saber quin era el camí a recórrer i tenir-ho enllestit; com si fos una feina per encàrrec que has d'aconseguir assolir i una vegada fet, oblidat.

Reconec que la històries, o la trama amb les diferents històries entrelligant-se per temps i espai, és interessant, però la forma com està narrada, crec, és la que no ha aconseguit que em sentís involucrat amb el seu esdevenir.

Potser perquè recordava l'impacte mediàtic que tingué en el seu moment esperava massa del llibre; no negaré que té algun moment brillant, tant la història com la redacció, però és una novel·la que no passarà a la meva llista de recomanacions. Una llàstima.

P.S.: em semblà curiós que a les cobertes del llibre apareix com "el déu de les coses petites", però a la primera pàgina ho fa com "el déu de les petites coses".

Memòries d'Adrià

2010-11-19T11:34:00.006+01:00

Existeixen llibres que els reps amb una guspira, saps que remourà el teu ésser. Aquest n'és un. Recordo que mon pare quan el llegí ja ens el va recomanar: era un d'aquells llibres que necessàriament calia llegir. Curiosament, tot i que fa uns mesos que els vaig acabar, ara que faig el comentari i estem en campanya em sembla encara més necessari.

Les Memòries d'Adrià (Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien en la seva versió orginial, jo l'he llegida en la versió de Jaume Creus) és la llarga carta que l'emperador Adrià li envia al seu succesor, Marc Aureli i que Marguerite Yourcenar ens fa arribar com si la pròpia veu d'aquest emperador-filòsof que se sent «responsable de la bellesa del món» ens l'estigués dictant.

En tres-centes pàgines tenim la seva vida, i amb ella, la història de la humanitat, de l'Imperi, durant tots aquells anys. Emperò, no són unes memòries polítiques com avui en dia podríem entendre-les; són la seva vida, i com a emperador, haver d'anar voltant per tota l'extensió conquerida per Roma implicable solventar tensions entre pobles, descobrir nous poetes, sentir l'amor o meravellar-se davant la història i la cultura d'un poble.

Com es diu en la sinopsi de la contracoberta de l'edició publicada per Laia Tot és, aquí, com en la vida d'Adrià, mesurat, potser en aparença fred i racional, però la passió resideix en el contingut, no el continent. I en el més petit detall habita la perfecció: com en un camafeu grec. I la referència a la cultura hel·lènica no és gratuïta. Adrià, l'Adrià que ens parla, ara ja davant d'una mort que l'ha rondat molt de temps però que després d'una llarga malaltia ja el ve a cercar, era, és, un enamorat, perquè l'entèn, de la cultura grega; aquesta necessitat de concebre l'existència, especialment en la necessitat platònica de l'emperador-filòsof, d'una manera sòbria però oberta als plaers. Així entendrem com fou capaç de regir aquell vast imperi amb un regnat (gairebé) pacífic, i entendrem totes les seves motivacions i maniobres, així com entendre i viure l'ombra d'Antínous.

Aquest text sublim, una novel·la necessària en la seva lectura i necessària en la figura que l'inspira, que ens mostra com un home, potser el millor del seu temps, una vegada acumulada l'experiència de tota una vida dedicada a governar, cercant la justícia, i el gaudi, mira l'esdevenidor i és capaç d'entendre què succeirà, el bo i tot el dolent.

Per llegir aquesta novel·la cal tenir ganes d'enfonsar-se en una ànima aliena, d'agafar els mots i esdevenir Adrià, gaudir i patir amb ell, essent ell; recordant tota una vida ara que sabem que el traspàs és molt proper. Ara bé, una vegada llegida, i gaudida, l'experiència és molt positiva. El pòsit, potser imperceptible, restarà en nosaltres fins que siguem capaços de redactar les nostres pròpies memòries d'Adrià.

No cal ésser un expert en història clàssica, tampoc cerquem un text acadèmic per aprendre'n, el que podem trobar són les vicissistuts personals d'un emperador, però no d'un qualsevol, sinó d'un dels millors, narrades personalment però amb tota la objectivitat possible, i amb una redacció sublim.

Sincerament, llegiu aquesta novel·la; i sols afegir, salvant totes les distàncies temporals i socials, després de llegir-la un plor de ràbia ens aflora al pensar que la història se'ns ha emportat els grans estadistes i la política ja no és un art sinó un vil negoci...

Fem una afegit, l'enllaç a Nosaltresllegim

Títol: Memòries d'Adrià seguit del Quadern de notes de “Memòries d'Adrià”

títol original: Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien

Autora: Marguerite Yourcenar

Traducció Jaume Creus

Editorial Laia Col·lecció El Mirall

ISBN: 84-7222-429-5

Je veux (Jo vull) ZAZ -música i poesia V-

2010-11-18T12:04:00.006+01:00

Ens narra la Bíblia que a Babel (joc de paraules entre Babilònia i el verb confondre) esdevingué, per obra i gràcia de Déu, l'aparició de les llengües. Aquest fet, avui en dia una font, per com fou un fet evolutiu humà, de riquesa cultural, tot i que, com càstig diví, ens ha obligat que moltes vegades la comunicació es vegi dificultada, quan no impossibilitada, pel desconeixement del codi del nostre interlocutor.

La meva coneixença d'idiomes es troba, ara per ara, ancorada en el català i el castellà com llengües maternes i l'anglès com a llengua de ciència i supervivència mundial. Bé, fa uns anys vaig fer un curs molt breu de noruec, però ja no recordo res, seria més fàcil entendre el llatí escrit amb el curs de segon de BUP. Així que manquen algunes llengües que m'hagués agradat aprendre per aconseguir-ho.

Aquest és el motiu pel qual la cançó que us presento avui ho faig en una versió al català d'una traducció al castellà que havia trobat per internet. Així que està absolutament oberta a correccions!

Parlant ara ja de la cançó, m'agrada per la seva senzillesa i la seva sinceritat. No sempre és fàcil saber què volem i què no volem. I per què... A més la veu de ZAZ i la musicalitat del tema em semblen molt interessant. Per aquí estigui interessat en el disc aquí us deixo el link a l'spotify. Us ho recomano, cada vegada que l'escolto m'agrada més...

JE VEUX

Donnnez-moi une suite au Ritz, je n'en veuz pas

Des bijoux de chez Chanel, je n'en veux pas

Donnez-moi une limousine, j'en ferais quoi ?

Offrez-moi du personnel, j'en ferais quoi ?

Un manoir a Neuchàtel, ce n'est pas pour moi

Offrez-moi la Tour Eiffel, j'en ferais quoi ?

Je veux d' l'amour, d' la joie, de la bonne humeur,

Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur

Moi, j' veux crever la main sur le cœur.

Allons ensemble découvrir ma liberté,

Oubliez donc tous vos clichés

Bienvenue dans ma réalité.

J'en ai marre de vos bonnes manières, c'est trop pour moi.

Moi, je mange avec les mains et j' suis comme ça

J' parle fort et je suis franche, excusez-moi.

Finie l'hypocrisie, moi, j' me casse de là

J'en ai marre des langues de bois

Regardez-moi, de toute manière j' vous en veux pas et j'suis comme ça!

Je veux d' l'amour, d' la joie, de la bonne humeur,

Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur

Moi, j' veux crever la main sur le cœur.

Allons ensemble découvrir ma liberté,

Oubliez donc tous vos clichés

Bienvenue dans ma réalité.

Kerredine Soltrani / Kerredine Soltrani - Tryas

VULL

Doneu-me una habitació al Ritz, no la vull

Les joies de la casa Chanel, no les vull

Doneu-me una limusina, què faria amb això?

Oferiu-me personal, què en faria d'això?

Una mansió a Neufchâtel, això no és per a mi

Oferiu-me la Torre Eiffel, què en faria d'ella?

Vull l'amor, la joia, el bon humor

No són els seus diners qui serà la meva felicitat

Vull morir amb la mà al cor

Anar junts, descobrir la meva llibertat

Oblideu, llavors, tots llurs prejudicis

Benvingut a la meva realitat

Estic cansada de tots els seus bons modals, és massa per a mi

Jo sóc com les mans, i sóc com sóc

Parlo fort i sóc franca, disculpeu-me

Termineu l'hipocresia, jo marxo d'ella

Estic cansada d'estereotips (del políticament correcte)

Mireu-me, no estic tan boja com vós, sóc com sóc

Vull l'amor, la joia, el bon humor

No són els seus diners qui serà la meva felicitat

Vull morir amb la mà al cor

Anar junts, descobrir la meva llibertat

Oblideu, llavors, tots llurs prejudicis

Benvingut a la meva realitat

Les bruixes d'Arnes

2010-10-15T16:12:00.001+02:00

Les bruixes d’Arnes és el llibre que vaig regalar a la Raquel per Sant Jordi. Havia llegit algunes ressenyes i em semblava que una història de bruixes a la Catalunya medieval podria ésser força interessant.

Però la veritat us dic que el llibre m’ha decebut força. L’he trobat infantil, i quan dic infantil vull dir que és una història per infants, narrada per infants però amb embolcall d’ésser per adults.

Ho sento però no he aconseguit inserir-me dins la història, no m’era creïble. Algú em podria dir: “és una història de bruixes, no pots esperar creure-te-la”; tot i que algú podria contestar: “però aquestes bruixes eren reals...”. Potser sí està inspirada (que no basada) en fets reals, però això no la fa creïble. I per ésser creïble no cal que sigui verídica, cal que puguis introduir-te en la història, que sentis a la pell allò que succeeix als personatges, que les seves vivències esdevinguin teves; i tant és si hi ha bruixes, dracs, replicants o panteres que parlen.

Potser m’ha decebut perquè espera trobar quelcom bo, si no hagués llegit tan bones crítiques abans tal vegada només hauria dit “un llibre d’aventures medievals amb bruixes fluixet, poca substància”; però no era el cas.

He trobat els personatges poc dibuixats, o millor dit, maniqueus; a més les situacions, que se’m fan poc versemblants, tot i ésser a més molt previsible tota la història. Tant és així que he anat passant les pàgines sense cap mena de fervor lector, simplement l’he començat, m’ha decebut i l’he acabat.

Si voleu llegir una crítica més positiva aquí us deixo una.

Autobiografía sin vida

2010-10-15T16:05:00.002+02:00

Vaig començar a llegir aquest llibre molt incidentalment: l’havia guanyat la Raquel i ella després d’encetar la seva lectura l’havia deixat a la desena de pàgines. La veritat és que l’entenc, ja que potser no és una obra fàcil i digerible per llegir camí de la facultat a les vuit del matí; tot i que això, com tot en aquesta vida, és qüestió de gustos.

Val a dir que el títol m’agrada. Ara bé, tampoc informa gaire del que ens trobarem a les seves pàgines. El llibre és una falsa doble biografia, la història de l’art i el pensament humà i la seva pròpia. Però no ho fa narrant-nos les seves vivències, sinó que va fent tot un recorregut, a dues veus, de la història de l’art segons les seves pròpies impressions (allò que a ell l’impressionà) i com i perquè s’han succeït i per l’altra banda l’evolució de les paraules i com la humanitat ha variat segons ho feien les idees escrites.

La seva obra sembla voler demostrar aquella màxima borgiana que “Un hombre es todos los hombres”; així des de la seva visió cerca els que són com ell, aquells que sense saber-ho han set formats sota el mateix paradigma cultural, és a dir, tots. Tracta de mostrar-nos com hem evolucionat, com som qui som, a nivell social, paradigmàticament jungià gairebé, degut a aquestes fites artístiques.

És una obra interessant per reflexionar respecte l’evolució de la història de l’art sense ésser una història de l’art i sense ésser la història de l’autor.

Tres links que us poden ésser interessants:

· http://www.elboomeran.com/obra/548/autobiografia-sin-vida/

· http://aterrizaje-forzoso.blogspot.com/2010/06/autobiografia-sin-vida-felix-de-azua.html

· http://www.revistadeletras.net/felix-de-azua-el-fin-y-el-inicio-del-arte/

Miracle a Llucmajor

2010-10-15T16:02:00.000+02:00

És una novel·la agradable la que ens presenta Sebastià Alzamora.

Amb el seu esperit vitalista ens mostra que sempre cal lluitar per allò que desitgem: ja sigui l’amor de la nostra vida o inventar un aparell per volar.

La novel·la ens narra la història de Pere de Son Gall qui aspira a construir una màquina voladora, el cometagiroavió –història real. Al poble, tothom se’n burla d’ell, i els problemes també radiquen en els aspectes econòmics. A més, apareixerà l’amor, com no podria ésser d’una altra manera, en la figura de na Maria Boscana, com una versió dels amors impossibles eterns de la literatura.

Tota aquesta història, narrada des d’una vessant còmica, a més ens mostra les vicissituds de les integrants de la Lliga del Bon Mot, unes ciutadanes barcelonines que arriben per donar una conferència per demostrar els perills de les paraules malsonants i grolleres.

Una sèrie de situacions més o menys còmiques, o narrades graciosament se’ns mostraran al llarg de les pàgines d’aquesta novel·la fresca.

És una novel·la recomanable per passar una estona més o menys entretinguda si no tenim una tarda molt exigent.

El comentari llegit a la presentació: http://fausto.balearweb.net/post/85745

Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús

2010-10-08T15:39:00.004+02:00

Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).

Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.

Aquí podeu llegir el text íntegre.

un petó ¿perfecte? [Rayuela, capítol 7]

2010-09-23T12:24:00.004+02:00

Hi ha imatges sublims que ens permeten (re)viure moments perfectes.

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.

Julio Cortázar

I per il·lustrar aquest text res millor que la seva pròpia veu i una de les més famoses pintures intitulades "petó", la de Gustav Klimt que pot observar-se a la Österreischische Gallerie a Wien.

R.I.P. José Antonio Labordeta (Canto a la Libertad)

2010-09-20T15:01:00.001+02:00

Ha mort José Antonio Labordeta. Ja feia temps que “estaba muy malito”, tant és així que les imatges, fa uns dies, quan li entregaven la Medalla de Alfonso X El Sabio demostrava quina era la malaltia contra la que lluitava per seguir viu.

Per a un servidor, ell, quan jo era petit, anys vuitanta, era un d'aquells cantautors que venia de l'època en que no teníem llibertat. Anys més tard, un, ja no tan petit, tot i la síndrome, incompleta, de Peter Pan, que aquella Llibertat que alguna dia trobaríem tots al obrir els ulls encara no era la terra que trepitgem.

Com a historiador que era i professor que fou sabia que la veritat que ens explicàven no era certa, i que calia lluitar contra tot això. Reflex d'aquesta lluita que encara no hem guanayt és imatge que els més joves recordaran: la seva resposta irada i encesa des de la tribuna d'oradors del Parlamento. Més enllà del continent, el que sempre s'ha recordat, el continent és una de les veritats més gran que s'han dit des de la, massa, alabada Transición: n'hi ha molts, l'existència d'un d'ells ja és massa, dels afectes a aquell règim dictatorial, militar i il·legal que encara tenen poder i els fot poder veure el poble arribant gairebé a aquell somni que ens varen prendre.

Poeta, cantautor i polític (perquè polític podia ésser un adjectiu positiu i ho hauria de poder tornar a ésser) del poble i pel poble. Avui ha abandonat la vida, però ens deixa pel futur tota una obra per recordar que Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad.

Requiestat in pace

P.S.: és en aquests moments en que hom desitjaria creure en altres móns on poguessis trobar-te ara amb Imanol i així, entre tapes i amb ironia, ens expliqueu, si us plau, amb les vostres cançons que estem avançant...

up in the air / l'infinit es despertava

2010-09-15T17:07:00.006+02:00

De vegades succeix que una imatge et captiva de tal manera que se't queda inserida a l'esperit i no t'abandona. El que pot succeir, també, és que aquesta imatge, paraula, sensació, faci brotar, brollant, altres noves sensacions.

Això és el que m'ha succeit amb la següent imatge, UP IN THE AIR, obra d'Alícia Rius. La imatge em va captivar i m'ha acabat provocant un petit torrent de paraules.

A continuació us deixo el text, això sí, us encoratjo a visitar (i segur que gaudireu) les seves pàgines:

web (alicia rius PHOTOGRAPHY)

blog (Bla Bla Bla)

facebook (Alícia Rius photography)

L'infinit es despertava

de la seva pròpia nit;

el somni, caleidoscopi d'aromes,

es difuminava com un horitzó

a la marxa de l'amor.

Sols sentia l'anhel de desitjar la mar,

robar-li la passió al cel

i ésser la llar de foc de l'eternitat.

L'infinit voldria aixecar el vol,

abandonar la realitat

i ésser solcat per l'aire;

glatir, amorosit,

per les carícies

dels líquids dits de la llum;

xalar de la bogeria

regenant de l'existència.

L'infinit tancarà els ulls

amanyagat per la penombra

com la rosada

refugia l'amor del bosc,

mentre l'eternitat

xiuxiueja temps a cau d'orella

com si respirés llum

per la seva ànima.

N.B.S.

BCN estiu 2010

P.S.: aquest dissabte 18 de setembre es realitza la inauguració de l'exposició ORÍGENES a La Cova de les Cultures (19 hores) a Barcelona i fins el 6 d'octubre.

Apocalipsi blanc

2010-09-10T11:32:00.004+02:00

L'any 1999 el Premi Josep Pla de novel·la recaigué en aquesta obra de Francesc Puigpelat Apocalipsi blanc.

La novel·la ens narra les aventures i desventures en primera persona de l'orientalista català Llorenç Pàmies durant una expedició al Marroc durant el 2010. El relat és un record dels últims dies viscuts: després de tota una sèrie de desgràcies naturals i a les portes d'una nova guerra mundial, la UE crea una comissió, dita Imazighen, formada per sis experts científics de diferents camps i procedències per a recercar proves que corroborin o desmenteixin les sospites respecte pràctiques antropofàgiques i/o satàniques a la zona del Magrib.

Des de l'inici descobriran que tot rau en un profeta apocalíptic, hereu, sembla ésser, de "sectes" antigues. Aniran a cercar-lo, però la seva no serà una aventura fàcil, ans al contrari: s'enfonsaran en les fondàries de la mesquinesa humana, descobrint en les pròpies carns el significat de l'horror.

L'autor, amb un prosa ràpida i vibrant, que es permet ésser clar en les reflexions interiors dels personatges i mostrar les dosis de coneixements necessaris perquè el lector no es perdi, fa que sigui una lectura fàcil de llegir i que enganxa amb ganes de desxifrar el final de la història.

Una novel·la més o menys entretinguda amb certs alts i baixos.

La promesa del Ángel

2010-09-09T13:06:00.002+02:00

La promesa del ángel La promesse de l'Ange

Frédéric Lenoir & Violette Cabesos (trad. Teresa Clavel)

Ad accedendum ad caelum, terram fodere opportet “Hay que cavar en la tierra para acceder al cielo”.

Aquesta és la màxima, o el lema, que mou la trama d'aquesta novel·la. El text, sempre entre dos móns: la ciència i la religió, el present i el passat, la fe i l'agnosticisme, el cel i el paradís, la tradició i la modernitat, l'entrega i la soledat, es queda a la roca i no arriba a ésser temple.

Centrada en la catedral del Mont-Sant-Michel ens narra les visicituts de Johanna, una arqueòloga que treballa a les reste de Cluny però amb un cert passat relacionat amb la montanya de l'Arcàngel i, simultàniament, l'inici del procès de construcció d'aquesta “Jerusalem terrestre”. Així viatjarem, especialment, entre el segle XI i el segle XXI, tot i que sempre hi ha estibacions en altres moments històrics.

Sembla com si la novel·la volgués ésser una filla entre The pilars of Earth i Il nome de la rosa. Però sols es queda en l'intent d'una bastardia. Al principi costa enganxar-se a la trama; l'artilugi de dedicar cada capítol a una època històrica diferent no sempre enganxa. Quan sembla que la narració podria aconseguir que sentissis interés per ella li manca aquesta flama especial. La manca de versemblança, ho sento, però el tema dels somnis i els “possibles fantasmes” i un celtisme difícil de creure, acaben provocant que tingués interés per saber com acaben la història no per com acaba. És a dir, fins on han decidit portar-te els autors, perquè en cap moment aconsegueixen que estiguis realment dins de l'obra. Ets un lector, però no pots esdevenir un personatge dins la història, no la vius.

És una llàstima, la proposta és força interessant però resta lluny d'on podia haver arribat.

[Còpia de la sinopsi del darrera]